Pedraules

Punyada (425)

| |

Valorar:

Barcelona va dedicar una setmana sencera d’homenatge a Gabriel García Márquez a començaments d’aquesta preciosa primavera que ens acosta inexorablement a l’estiu. L’escriptor colombià va viure a la ciutat des de l’any 1967 fins a l’any 1975. Ho explica de manera excel·lent i amena Xavi Ayén al llibre «Aquellos años del boom. García Márquez, Vargas Llosa y el grupo de amigos que lo cambiaron todo» que va guanyar el Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2013 i que va publicar RBA l’any següent. L’escriptor colombià, després de travessar amb un cotxe verd de lloguer amb la seva família a bord el desert aragonès dels Monegres provinent de Madrid, es va instal·lar al nombre 168 de l’Avinguda República Argentina. Després es van mudar als baixos del nombre 6 del carrer Caponata de Sarrià.

Gabriel García Márquez es va acabar enamorant de la ciutat -aquella caòtica urbs preolímpica- i va mantenir una excel·lent relació amb els escriptors que escrivien en català i també amb la literatura catalana contemporània. A Barcelona va escriure «El otoño del patriarca» i es va entestar que el seu amic Tísner, a qui havia conegut durant el seu exili mexicà, traduís «Cien años de soledad» al català. L’obra va sortir publicada per Edhasa l’any 1970 amb el títol lògic i elemental de «Cent anys de solitud» en una edició de 2902 exemplars i, en l’actualitat, és un luxe del col·leccionisme.

Un mes després de la mort de Mercè Rodoreda l’any 1983, quan ja vivia fora d’Espanya, Gabriel García Márquez va escriure un article que va treure el diari «El País» on lloava «La plaça del diamant» i la qualificava com la novel·la més bella que s’havia publicat a Espanya després de la Guerra Civil. Més bona, per tant, segons l’opinió del Premi Nobel de Literatura de l’any 1982, que «El Jarama» (1955) del malaguanyat Rafael Sánchez Ferlosio, mort aquest mes d’abril; que «La familia de Pascual Duarte» o «La Colmena» del també màxim guardonat Camilo José Cela; que «Nada» de Carmen Laforet o que «Los santos inocentes» de Miguel Delibes; només per anomenar unes quantes grans novel·les castellanes.

Gabriel García Márquez deia al seu escrit de la novel·la de Rodoreda: «Yo la leí en castellano por esos tiempos, y mi deslumbramiento fue apenas comparable al que me había causado la primera lectura de ‘Pedro Páramo’, de Juan Rulfo, aunque los dos libros no tienen en común sino la transparencia de su belleza. A partir de entonces, no sé cuántas veces la he vuelto a leer, y varias de ellas en catalán, con un esfuerzo que dice mucho de mi devoción».

Aquesta devoció per la literatura catalana també la va compartir amb un altre habitant de la Barcelona preolímpica, Mario Vargas Llosa, que va escriure un magnífic treball sobre «Tirant lo Blanc» titulat «Carta de batalla por ‘Tirant lo Blanc’»: «Martorell és el primer d’aquest estirp de suplantadors de Déu -Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi, Joyce, Faulkner- que pretenen de crear en les seves novel·les una ‘realitat total’». Precisament un altre escriptor castellà, Miguel de Cervantes, havia dit d’aquesta novel·la escrita en català, per boca d’un dels personatges del «Quixot», que «es el mejor libro del mundo». El genial escriptor castellà va dir aquesta significativa frase l’any 1605. Mario Vargas Llosa va publicar a Alianza Editorial de Madrid el seu estudi sobre «Tirant lo Blanc» de Joanot Martorell l’any 1969. Gabriel García Márquez va comentar la mort de Mercè Rodoreda l’any 1983. La pregunta que em ve al cap és ¿on ha anat a parar aquesta potent tradició novel·lística de la literatura catalana? Com és que no ve cap veu de l’est peninsular ni de més enllà de l’Atlàntic lloant la literatura catalana actual com van fer Miguel de Cervantes, Mario Vargas Llosa o Gabriel García Márquez en l’antiguitat? La resposta només pot ser dual. O la literatura catalana contemporània no té el nivell que ha tingut al llarg de la seva història. O la literatura catalana pateix un atac institucional orquestrat des dels més alts poders que aspira a convertir-la en insignificant i que ha estat assimilat pels propis escriptores i escriptors que escriuen en castellà. La resposta la té el lector.

Xavi Ayén situa la fi de l’anomenat boom de la literatura sud-americana en una acció física, en un fet puntual: «El 12 de febrero de 1976, en un parque frente al Palacio de Bellas Artes de Ciudad de México, Elena Poniatowska corre azorada hacia una hamburguesería y pide un filete crudo. Gabriel García Márquez la espera atontado en un banco porque uno de sus mejores amigos lo acaba de noquear en público (...). Los nudillos de la mano derecha de Mario Vargas Llosa aún laten. Fue solo un golpe, pero bien medido. Los amigos de ambos se mueven entre agitados y compungidos. Nadie tiene tiempo de pensar. Hay un inquieto hormigueo humano, los comentarios brotan como espasmos y los rostros exhiben un catálogo de muecas. El mundo ha dado un giro. En ese justo momento acaba de romperse el boom».

Aquest és el clima que impera en la política i la societat espanyola actual. Punyada. Cop de puny.