De què anam?

El gran debat, pel forat negre

|

Valorar:

Al manco el debat que hem pogut veure aquest Dilluns de Pasqua. Però les expectatives del que hi haurà avui vespre -dimecres-, no són més bones. Les sèries de televisió poden durar mesos, anys fins i tot. Però les explicacions de per què s’ha de votar un candidat i no un altre, són més expeditives. Es resolen en 100 minuts de debat.

Un temps tan curt -quan han de rallar tots i de tot- que només serveix per escoltar els eslògans de sempre i observar fins on estan disposats a fer-se la punyeta els candidats entre ells. Vam qui la dirà més grossa! El resultat és que tots es comprometen a tot però a res en concret. Més que les coses que diven, interessa en realitat tot allò que callen.

Clar que és un moment ideal perquè aquell votant indecís que cerca el millor teatre, acabi trobant el seu candidat. Ucraïna, que té una democràcia tan poc reposada com l’espanyola (aquí des de 1978 i allà des de 1991), acaba de triar de president un actor còmic que feia de president en una sèrie de televisió. Naturalment, un president que ho resolia tot...

Aquí potser encara no hem arribat a tanta degradació, però és evident que la sang ho demana. Per açò mereixen un respecte a aquells candidats que no estan disposats a caure -del tot- en aquest insult a la intel·ligència. Per més que pel camí hi perdin vots.

Milions i milions d’inversions, milions i milions de lloc de feina... Però dels grans nombres i de les grans paraules ningú no en menja. Per tenir una idea clara de si allò que et prometen té algun fonament real, caldria anar al detall i estudiar uns programes electorals que ningú, per més que ho digui, està disposat a llegir. I millor, perquè solen ser encara més paraules buides.

Així és que, ja que encara no s’ha demostrat que els candidats no siguin persones humanes, val més fiar-se de com es comporten cada dia. I la veritat és que durant les campanyes electorals és quan més retratats queden. Aquests dies, he sentit coses que si les digués un fill meu, em sentiria avergonyit. Perquè ni l’insult ni la mentida, ni la difamació, serveixen per construir una societat digna.

Així és que n’escolt a segons quin i m’espant. N’hi ha un que encara no surt als debats, però que tothom sap que ha viscut sempre dels càrrecs polítics amb camisa blau cel. I que ara l’ha baratada per una de més fosca per iniciar la Santa Croada de la «reconquista d’Espanya», segons diu ell. Té la pinta de cavaller fosc, d’aquells que després de passar el dia repartint cop d’espasa a tothom que no pensi com ells, troben a ca seva una dona dòcil i servil que els serveix una copa de soberano mentre ells, amb xoquins, miren una corrida de toros per la tele.

Un altre, que sí que surt als debats, també ha perdut la noció del temps i de l’espai. Tant, que la seva obsessió és no recordar-se de tot allò que han fet els seus col·legues de partit, amb ell dins, mentre governaven, tot just fa quatre dies. Han participat de la corrupció política més gran que fins ara s’ha vist a Europa, i cada dia surten casos nous que la refresquen.

El subjecte recorre a la fantasia, assegurant que van crear milions de llocs de treball i oblidant que van fondre la caixa de les pensions i que van regalar 60.000 milions d’euros als bancs... I a falta d’una coreografia més moderna, es disfressa de confrare de processó i se n’aprofita en el seu discurs de les víctimes dels assassinats d’ETA, com si ell en tingués l’exclusiva.

N’hi ha un altre encara, que dedica la campanya a anar per tot allà on el seu discurs pot ser més ofensiu. Refregant ferides i vexant sentiments de tots aquells col·lectius que sap que no els votaran mai. Tria els pobles on sap que és més viu el record de persones que avui són a la presó o a l’exili, els pobles on viven els seus pares, les seves dones i els seus fills. I així pot convertir en espectacle televisiu que el rebin malament.

És la seva manera d’entendre Espanya i la concòrdia entre els espanyols. Diu que tots els espanyols són iguals, però d’entrada ja els discrimina entre bons i dolents. I de la despesa no se’n preocupa, perquè amb la promesa de reduir impostos a les grans fortunes, sap que amb els seus amics de les empreses de l’IBEX, el partit que dirigeix té la vida resolta.

Però tot açò és poca cosa comparat amb la gran obsessió que motiva el patriotisme de tots tres: assegurar que els presos polítics catalans no seran amnistiats. Uns presos, tot sigui dit, que duen dos mesos d’un judici que va per llarg i que encara no se sap ni quan hi haurà sentència ni quina serà. Allò de la presumpció d’innocència que diu la Justícia, aquests tres candidats no ho entenen. I és que el forat negre en què estan enterrant el futur d’Espanya, ja se l’ha engolit.