Joan F. López Casasnovas25/04/19 22:03
TW

Vasili Grossman en un llibre escrit pels anys 60 del segle passat però de recent publicació en castellà («Que el bien os acompañe»; Galaxia Gutenberg, 2019) reflexiona sobre el nacionalisme arran d’un viatge a Armènia de l’escriptor rus. Hi veu el caràcter nacional com un matís, un color de la naturalesa humana, la seva forma cristal·litzada. Observa que la relació entre persones de nacionalitats diverses enriqueix la convivència i la fa més acolorida. Però la condició necessària per a aquest enriquiment, la principal, és la llibertat: «Quina riquesa tan beneficiosa i fructífera aporten a la gent els contactes amb persones d’altres nacions si s’esdevenen en llibertat!» Mesquina la ceguesa dels nacionalismes estrets i el jull que sembren els Estats.

Els reaccionaris –i a Espanya els nacionalistes del 155 no s’escapen d’aquesta consideració-, en promulgar la seua ideologia supremacista, aspiren a destruir i eradicar els valors essencials de la diferència. Des del seu estatus de poder, distorsionen la singularitat dels ‘altres’ i, arrogants, els humilien amb la intenció d’assimilar-los a la nació dominant, en especial a la llengua de sos amos.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

La Constitució espanyola admet la plurinacionalitat de l’Estat, l’art. 2 parla de ‘nacionalitats’, però no és conseqüent amb el principi democràtic d’igualtat en situar una nació, la de matriu carpetovetònica (‘única i indivisible’), per damunt de les altres. Un exemple: l’article següent, el de les llengües, fa del castellà un idioma objecte de drets i deures per part de tota la ciutadania mentre que ni tan sols anomena pel seu nom les altres llengües i només atorga un dret d’ús subaltern als seus parlants, però no n’estableix deures. Aquesta situació, i d’altres emmarcades en un règim d’autonomies ‘concedides’ (i, alerta: ‘llegides’ restrictivament per un Tribunal Constitucional força qüestionat), constitueixen un règim neocentralista, que els actuals partits espanyols reforcen desacomplexadament. En temps de dictadures es deia que Espanya era una ‘presó de pobles’; avui continua sent-ho, potser en règim carcerari de tercer grau però quedant clar qui té les claus de la presó. Per si li ve de gana tancar un 155 de duresa graciable.

Per suposat que, en democràcia, els drets col·lectius s’han de tenir en compte igual que els individuals; ambdós són indestriables. Tanmateix, els caràcters nacionals no són, com diu Grossman, el fonament de l’essència humana, sinó només un color, un demble... I qualsevol lluita per la dignitat i la llibertat d’una nació és primer de tot una lluita per la dignitat i la llibertat humanes.