Pedraules

Bujot (426)

| |

Valorar:

Un presoner polític es prepara per fer una roda de premsa en directe des de la presó espanyola de Soto del Real. Està nerviós, els nirvis propis d’abans d’un acte públic. Després de molts mesos silenciat té moltes coses a dir i està obligat a dir-les en un temps limitat. Durant l’espera, l’espectador pot veure en directe com un funcionari de presons ajusta el micro i va col·locant al pres polític els auriculars. Ja sigui perquè la connexió en directe es farà des d’una presó, ja sigui per les plaques d’aïllament sonor del color de la merda de colom de les parets, ja sigui per l’eficiència freda del funcionari de presons, ja sigui per la cadira precària a la qual està assegut, ja sigui per la tauleta minúscula que li serveix de suport, ja sigui per la presència d’unes ulleres damunt els papers de la intervenció, ja sigui per l’americana blava i la camisa blanca, ja sigui per la bandera de l’Estat i pel retrat del rei que l’han empresonat, ja sigui per la raó que sigui i que cada espectador anirà processant, l’escena desprèn un aire bíblic, una atmosfera de Setmana Santa cristiana, una preparació fatal i tràgica del reu al corredor de la mort. L’escarni públic, el missatge donat per les institucions penitenciàries i pel govern que n’exerceix el control i també l’administració de la llibertat de la gent és tan devastador que a les rodes de premsa posteriors pronunciades per la resta de líders polítics empresonats tancaran el pla i faran desaparèixer la bandera de l’Estat i la foto del rei.

No té cap importància aquest gest de presumpta magnanimitat. El missatge de l’Estat ja ha calat. Només hem de recordar la teoria de l’iceberg de Hemingway per comprovar l’astúcia espúria del relat que ens vol imposar el govern. La bandera de l’Estat ha estat esborrada i també el retrat del rei, però roman en la ment de l’espectador com romanen les plaques de gel submergides de la part visible de l’iceberg. Tot plegat recorda el món de distòpia anunciat per la novel·la de George Orwell 1984. Igual que els habitants de Turquia, Rússia, Corea del Nord o Aràbia Saudita som uns afortunats: vivim en una novel·la, en els malsons més terribles anunciats pel genial escriptor i periodista anglès.

Per tant, després de veure les imatges, només ens hem de fer una única i crucial pregunta: com a ciutadà espanyol t’ha semblat insuportable la imatge de Jordi Sánchez escortat per la bandera de l’Estat que l’ha empresonat i per la imatge del rei que ha ratificat simbòlicament aquesta presó provisional? Si la resposta és afirmativa encara hi ha esperança. Si la resposta és negativa o, simplement, les imatges t’han produït indiferència o fins i tot alegria, em permetràs, estimada lectora, estimat lector, que m’apiadi de tu.

Com a acte principaL de la Setmana Santa de la localitat andalusa de Coripe han passejat un bujot amb la cara de Carles Puigdemont. Com si fos un espantaocells sense ànima ni cor, l’han decorat amb una estelada com a capa, un llaç groc a la solapa de l’americana i l’han penjat davant una paret blanca i l’han cremat i l’han afusellat. I ho han fet en plena campanya electoral i sense que la Junta Electoral Central, tan escrupolosa amb els llaços grocs i amb els símbols independentistes, intervingués. Dues vares de mesurar. Uns competidors lluitant en aquestes eleccions amb totes les facultats. Uns altres combatent amb una mà fermada a l’esquena. Una definició perfecta de l’actual democràcia espanyola. L’Associació de Mares i Pares d’Alumnes de Segon d’Eso proposa la víctima de l’escarni. La policia local carrega la munició dins un cotxe amb el logotip de la Junta d’Andalusia. La població insulta i linxa la representació. Tothom hi participa. Un acte popular però també cent per cent institucional. Per tant és important conèixer qui governa a Coripe. VOX? PP? C’S? No. El PSOE! Els quatre genets del 155. Els partits que tornarien a aplicar el 155 a Catalunya (el PSOE ha dit per boca de Pedro Sánchez que aplicaria el 155 si se’n donen les condicions favorables) enviant un missatge d’odi, un nou A por ellos!, als habitants d’una Catalunya poblada per descendents d’andalusos. Descendents que han reaccionat amb contundència i també amb ironia. L’escriptor Quim Monzó ha publicat el següent tuit: «Gràcies, mare, per haver fugit d’aquesta puta merda i no haver-hi volgut tornar mai més».

Però què és aquesta tradició de la Crema de Judes que també se celebra a Ciutadella però amb una simbologia despersonalitzada i que posa l’èmfasi en les problemàtiques col·lectives (enguany, la negativa reacció institucional després de la famosa apagada elèctrica de l’octubre passat)?

El professor d’història Ariel Kanievsky n’ha explicat a les xarxes l’origen de la tradició (la traïció de Judes a Crist) i ha assegurat sense contemplacions que s’estan aplicant patrons antisemites contra els catalans. Que Déu ens agafi confessats avui a la nit. Està en joc la deshumanització d’una part considerable de la població d’Espanya, la més productiva. O, dit d’una altra manera, la divisió entre l’Espanya que assisteix impassible a l’escarni públic retransmès per televisió d’un pres polític o a l’assassinat simbòlic d’un expresident de la Generalitat a l’exili. I l’Espanya, que també existeix i també és nombrosa, que és sensible a la deshumanització d’una part de la població convertida en simples bujots. BUJOT. Figurota d’home o de dona, feta de palla o de pedaços i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc. Variant de bugiot.