De què anam?

La derrota d’Aznar

|

Valorar:

No sé si hauran vist mai com són tractades les oques per fer-les créixer el fetge i obtenir així açò que vulgarment anomenam foie gras. Els posen un embut al bec i van abocant pasta de prims fins que l’animal güida a morir. I així unes quantes vegades cada dia, fins que tenen el fetge tan inflat que ja les poden escatar.

No és una tècnica gaire diferent de com, durant aquests darrers anys, han anat abocant informació manipulada als espanyols. Grans diaris i televisions -amb els interessos econòmics que hi ha darrere- al servei d’un discurs únic en què l’anècdota més insignificant podia servir per fabricar tota una història. I si no hi havia anècdota, s’inventava. Per açò servien els serveis secrets pagats per l’Estat.

L’objectiu era sempre el mateix, fomentar la por als canvis. Tanta por que finalment els ciutadans estarien disposats a aferrar-se a un clau roent per salvar els mobles. L’estabilitat i la pau només es podrien salvar amb les propostes reaccionàries que impulsava aquesta extrema dreta en què s’han convertit -per desgràcia- els partits que haurien de representar la dreta espanyola.

Però aquestes eleccions han demostrat que no és tan fàcil hipertrofiar el fetge dels espanyols, al manco de la majoria d’ells. I de les urnes ha sortit una Espanya bastant més tranquil·la i oberta que aquella que, durant mesos i anys, mos han estat embotint amb mentides.

I és que contra l’estat d’alarma i la crispació que volia escampar el tripartit de Casado, Rivera i Abascal, els vots han imposat unes opcions molt més reposades i dialogants que són, en definitiva, les que han mantingut els partits d’esquerra i els nacionalistes davant de la cridòria i els despropòsits d’uns dirigents fora fua.

Si alguna cosa fa possible la democràcia és el debat i la contraposició de les idees. Ningú no té tota la veritat. I quan no hi ha acord, el remei no són ni la força bruta ni els tribunals -ni silenciar els ciutadans-, sinó la votació amb el respecte de les minories. Però no sembla que fos aquesta la voluntat d’aquests tres que han acabat perdent les eleccions.

Tots tres feien servir d’ase dels cops Catalunya, però darrere amagaven unes ganes d’involució sense precedents des del dia que Franco va expirar. Amb una mentalitat tan retrògrada que ha tornat a posar en qüestió drets que, per aconseguir-los, els espanyols van haver de suar anys i panys. I en contradicció amb l’Europa de les llibertats i amb aquesta Constitució que tant prediquen.

I darrere d’ells l’ombra allargada d’Aznar. Aquell que en privat xerrava català fins al dia que va aconseguir governar amb majoria absoluta. I que era el gran amic de Bush la vigília de la guerra de l’Iraq. I que quan el yihadisme va provocar la massacre de l’estació d’Atocha, la va voler encolomar a ETA.

Aquell mateix que triava tan bé els seus ministres que de catorze, dotze van acabar imputats per delictes de corrupció, sense necessitat de rallar ara dels seus tresorers del PP ni dels centenars d’altres càrrecs que també coneixem. Però açò sí, Aznar sempre s’ha definit com un gran patriota, disposat a salvar Espanya.

I amb aquest amor, és ell el qui ha beneït el discurs uniformista de Pablo Casado, qui ha abraçat com de la família el Rivera més reaccionari i qui ha saludat amb simpatia l’Abascal que volia reconquistar Espanya. I amb una visió tan estreta del país que bofega, ell és qui els ha acabat envelant a tots tres pel penyal.

Realment, després de més de quaranta anys de la mort de Franco, ja seria hora que a Espanya hi hagués una dreta seriosa, conservadora com toca, però amb capacitat per adaptar-se al món modern. Una dreta sense nostàlgia del temps de la dictadura i disposada a renunciar als privilegis que encara no ha amollat d’aquella època de silenci.

I que, com van aprendre els conservadors europeus a la Segona Guerra Mundial, per res del món consideràs de la seva colla els partits feixistes.

Tot seria molt més fàcil per a tothom.