Joan Pons Alzina03/05/19 1:06
TW

Hi ha dues maneres extremes d’anar a votar: una amb alegria i una altra amb por. La primera està relacionada amb el convenciment que el projecte del partit que es vota té futur. És un vot optimista i ofensiu. La segona ho està amb la idea que cal parar els peus als contrincants per no empitjorar les coses. És un vot defensiu. Qui realment va guanyar el passat diumenge va ser la por, la por a una dreta desfermada que, per triplicat (Vox, PP i Cs), i bàsicament per la qüestió catalana, s’ha convertir en ultradreta, amenaçant d’empitjorar la situació de Catalunya. Aquesta por és la que explica l’alta participació, que anessin a votar els qui es consideren d’esquerres però que, cínicament desenganyats, han tingut per costum en els darrers anys no votar. (Figues d’un altre paner, de filosofia moral, seria estudiar si és pertinent etiquetar d’esquerres aquest conjunt de vots. Per a mi no ho és). Tampoc podem menystenir la divisió de la dreta, que pel sistema D’hondt és castigada. Per açò, va errat el PSOE si es pensa que els vots que ha obtingut en les darreres eleccions marquen tendència i representen fidelitat al partit. Els pot perdre tot just no mostri les cartes per solucionar el conflicte català, la desigualtat social provocada per la Gran Depressió i la dreta torni a mostrar signes de moderació.

No és possible entendre el comportament electoral d’avui sinó es tenen presents les grans transformacions socials que hi han hagut a Espanya des de la dècada de 1980 i els moviments tàctics, intel·ligentíssims, del PSOE dels darrers mesos. Podem oblidar el passat, però el passat ens condiciona. La «modernització» econòmica de la qual en van estar orgullossíssims Felipe González i José M. Aznar va tenir un gran component neoliberal. Va portar no tant sols la privatització de les empreses públiques, la desindustrialització i la precarietat sinó el que és més important en termes psicològics i polítics una antropologia nova, un home nou. La psicologia col·lectiva de la gent d’avui no té res a veure amb la dels anys seixanta i setanta del segle passat. Es va abraçar el neoliberalisme amb il·lusió. Es va creure que privatitzant, obrint els mercats, aprimant el paper de les administracions públiques i fent entrar els bancs en les famílies s’aconseguiria millor benestar econòmic.

Noticias relacionadas
Joan Pons Alzina

Precarietat, caciquisme i desafecció cívica i política

Más noticias relacionadas

Ara, per mor de la Gran Depressió iniciada el 2008, el neoliberalisme és qüestionat i no té els amplis consensos que tenia, però l’antropologia de l’home neoliberal perviu, ha quedat entre nosaltres, assumit pel conjunt de la societat. És l’home d’avui narcisista, autoexigent, desconfiat amb els partits i d’un gran nihilisme. S’ha adaptat a la precarietat i a l’estat de coses econòmic amb resignació. D’aquí que sigui excepcional una alta participació en unes eleccions. Estic segur que sense el conflicte català i la por per la deriva autoritària de la dreta no s’haurien donat els resultats que es van donar el passat diumenge.

Pedro Sánchez i el PSOE han demostrat tenir una gran intel·ligència estratègica. Van reeixir amb la moció de censura a M Rajoy, van mostrar una enganyosa prudència amb el conflicte català i van saber neutralitzar Podemos. Mentre la dreta estigui dividida, hi pot haver govern del PSOE per molts anys, però no podem oblidar que, immersos com estem en un capitalisme absolut, Sánchez es pot trobar que hagi de fer front a les exigències dels bancs i de les grans multinacionals així com també es vegi obligat a ballar amb una nova crisi econòmica. Des del moment que la sobirania econòmica espanyola està compartida amb la UE, la qual afavoreix els grans capitals, el govern del PSOE serà esquizofrènic. Dirà que és social, mentre farà el possible per no disgustar el capital. De tota manera, en l’actual conjuntura econòmica, sense horitzons clars, i romputs els consensos sobre les receptes neoliberals, el futur és més obert que mai.