TW

Mai no m’he acabat de creure que hagués nascut realment el dia de Nadal, el 25 de desembre de 1960. Des de ben petit mon pare ens va acostumar a les històries fantàstiques protagonitzades per policies secretes amb una galeta maria com a placa d’identificació; per tintorers cantiners d’arenal que tenyien la mar amb pedres de blavet; per contrabandistes assaltats en plena nit a la mar pels propis proveïdors vinguts d’illes llunyanes; per executors de capellans a sang freda que convertien les víctimes en sants; per crics que per avarícia robaven les almoines dels feligresos durant la missa i que eren enxampats i escarmentats públicament gràcies a monedes incandescents; per valents herois que expulsaven amb quatre esforçats voluntaris un estol de pirates sarraïns. Cançons, versions de pel·lícules protagonitzades pels seus cinc fills, històries al cap i a la fi transcorregudes al propi territori, a Menorca, al nostre més íntim entorn que et feia pensar que rere qualsevol roca, rere qualsevol mata, rere qualsevol penya o muntanya existia o podia existir una història, un relat digne de ser contat. Després vindrien d’altres narracions, d’altres relats, però les contades, els contats, durant la primera infantesa han restat dins la memòria i han servat sempre el record, la cadència, la imaginació particular i l’estil fantàstic i insular del narrador.

Per què eren contades aquestes històries plenes d’il·lusió relacionades amb el territori? Les raons eren diverses. Una apagada de llum nocturna -molt habituals durant els començaments de la segona meitat de la dictadura franquista-, una batussa entre germans, una evasió mental durant el trajecte en cotxe entre Ferreries i s’Arenal d’en Castell perquè ens oblidéssim del mareig que moltes vegades obligava a aturar el Citroën 2CV de color gris a la vorera de la carretera. Evasió, creació d’un temps mort que ens obligava a sortir de nosaltres mateixos, crear un espai més enllà de nosaltres amb connexions amb la realitat i el territori que anàvem travessant.

Noticias relacionadas

Si havia funcionat en aquestes ocasions per què no hi havia hagut aquest engany positiu amb la fixació creativa de la meva data de naixement? Vas néixer el mateix dia que va néixer Jesucrist. Vas venir al món a la mateixa casa on va morir el màrtir Joan Huguet. Encaixava en el relat de relats, en l’atmosfera imaginativa creada per en Sebastià.

Per tant, si vull estar-ne segur o desmuntar aquesta fal·làcia mitificadora, hauré de recórrer a la profunditat institucional i segura dels documents. El meu document d’identitat posa, sempre havia posat, sempre ha posat des del dia que me’l vaig fer, que havia nascut el 25 de desembre de 1960. Tal vegada aquest document n’era una conseqüència de la falsificació original. Vaig néixer com he dit durant una dictadura. Quan en aquest temps entre una guerra fratricida i una repressió sense compassió regnava una absoluta corrupció. Una perversió moral i humana en tots els nivells. Que no hauria estat plausible que mon pare hagués subornat el funcionari del Registre Civil amb l’objectiu d’inscriure’m en aquesta concreta i simbòlica data en tost de fer-ho un dia abans o un dia després? Amb el full del registre no hauria tingut cap problema a l’hora que el rector, el vicari o el capellà de l’època escrivís el meu nom en el llibre de la parròquia per tal de poder treure la fe baptismal per quan la necessités. Em van batejar el dia 1 de juny de 1961. Existeix una fotografia antiga que ho certifica. És una fotografia feta per, ho posa al dors, Foto Studio Hernando Reporter Gráfico; així, escrit amb aquesta mescla entre l’anglès i el castellà de l’època. El lloc triat pel fotògraf és la porta de l’església de Ferreries que dona al carrer Sant Bartomeu. La segona casa carrer avall del cantó de l’església és la casa on vaig néixer; per tant, el recorregut va ser insignificant: dos parells de metres. Una gernació d’al·lots -en puc comptar més de quaranta- posen fent una primera barrera davant els pocs familiars que apareixen a la fotografia. Un bateig era un esdeveniment en un poble petit com Ferreries i més un dia de festa com el primer dia de l’any. Els homes van amb vestit i corbata i les dones llueixen vestits elegants. Fa fred i la triple filera d’al·lots i al·lotes davant les desconxades columnes de l’església van amb calçons curts o faldilla curta. La fila que fan va de la comicitat i la fatxenderia a la tendra parada dels monstres. Tot just davant la gran porta amb només un porticó obert hi ha una dona que no sé identificar -tal vegada la comare?- que sosté un farcell d’un blanc refulgent amb un fillet de tot just set dies. Sobre el carrer sense asfaltar destaquen sabates blanques i calcetins del mateix color. Com ha canviat el món des de llavors. Però les històries que em contava mon pare refulgeixen damunt aquesta foto en blanc i negre com si estiguessin tenyides amb el blauet imaginari del cantiner.

La paraula ‘blauet’ o ‘blavet’, diminutiu de ‘blau’, té molts de significats. Serveix per referir-se a un ocell diminut i molt vistós -l’alció- que té la capacitat de pescar i atrapa els peixos, després de submergir-se als rius o als torrents, amb el bec; a vàries plantes; i a una matèria colorant blava que se sol fabricar en forma de bolles o rajoletes i que es mescla amb l’aigua per donar més blancor, quasi blavenca, a la roba rentada; castellà azulete.