Temes d'anàlisi

II Trobades Albert Camus: la rebel·lia tolerant

|

Valorar:

Hem de felicitar els organitzadors per l’èxit de les Trobades Literàries Mediterrànies Albert Camus, que es van cloure el 27 d’abril han donat continuïtat al que és possible que sigui un dels esdeveniments culturals més importants celebrats mai en molt temps a Menorca, amb la participació de personalitats de l’àmbit literari, artístic, periodístic i polític de talla internacional.

Les conferències del 2019 han ofert una fecunda reflexió sobre un dels punts més originals del pensament camusià: la rebel·lió tolerant, aquella que va sintetitzar de forma plàstica l’artista algerià en exclamar que, entre la justícia i sa mare, ell triava sa mare, la qual cosa significa que qualsevol idea ha d’estar matisada per la realitat tangible de les persones; en definitiva, que l’humanisme ha de prevaler per damunt de l’idealisme.

El plantejament de Camus no podia ser més pertinent quan va ser formuladat, el 1957, en el marc d’una ferotge Guerra Freda que amenaçava de sacrificar la raça humana en l’altar nuclear de la pugna entre capitalisme i comunisme. Tampoc era lluny l’apogeu dels moviments totalitaris, que no van dubtar a escapçar milions de vides en nom de les seves concepcions del món. Els nazis exterminaren milions de jueus i volien establir un domini mundial sobre la base d’una somiada supremacia racial i els comunistes van assassinar infinitat de compatriotes en nom de les utòpiques teories marxistes.

Recordem que, a Menorca, centeners de paisans nostres van ser afusellades pel simple fet de ser oficials de l’exèrcit o pertànyer a les classes benestants i que, passada la Guerra, el poder franquista va executar i empresonar una quantitat desmesurada de conciutadans pel simple fet d’haver format part del règim republicà. En els dos casos, no van patir per les seves culpes, sinó per encarnar l’adversari polític que es volia erradicar.

Albert Camus ens convida a rebel·lar-nos, però tenint en compte que al davant tenim éssers humans, amb les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus somnis i els seus sentiments, amb els seus interessos i les seves aspiracions. En l’obra de teatre «Els justos» explora l’absurd de destruir la pròpia vida per un ideal. El final tràgic del terrorista que s’immola per lluitar contra la injustícia ens emplaça a cercar vies humanes per combatre l’opressió: cap causa justifica un atemptat terrorista.

Camus, que també denuncià la sagnia estalinista, s’enfronta al pensament polític establert, que creu que els mitjans justifiquen els fins, remarcant que ha de ser al revés: són els mitjans els que donen validesa als nostres fins. Si un col·lectiu oprimit obté el poder gràcies a la violència, la mentida o la manipulació acabarà utilitzant la violència i l’abús contra les víctimes que volia salvar. Un dels ponents de les jornades comentava que la democràcia no és la imposició de la majoria sobre la minoria, sinó que la seva qualitat es mesura pel grau en què protegeix les minories que alberga.

És evident l’actualitat d’aquesta proposta en la política mundial, on els presidents de països tan rellevants com Estats Units, Brasil o Turquia han cimentat el seu poder en les fake news, l’odi i l’atac als que discrepen amb les seves idees. També és pertinent a Espanya, on les darreres eleccions han estat el final d’una època d’agres disputes entre els polítics i els mitjans de comunicació que agiten l’odi i la intolerància i els partidaris del diàleg i el respecte al contrari. Per sort, la societat espanyola ha optat per la moderació, deixant de banda els que impulsen la crispació i la negació de cap dret a l’enemic.

Durant les jornades hem vist un activista palestí explicar com la clau de les negociacions amb els israelians és el retorn dels exiliats: el govern jueu va estar a punt d’acceptar el dret del retorn alhora que els palestins consentien en discutir l’aplicació d’aquest dret, tot respectant la presència de milions d’israelians que no poden ser expulsats de les seves cases, encara que hagin estat aixecades damunt territoris ocupats, perquè una injustícia no pot ser combatuda amb una altra injustícia.

Per Camus la rebel·lia és dir no, però aquesta negació conté un sí: l’afirmació dels valors que es defensen i dels límits que no es poden traspassar. D’aquesta manera, la rebel·lia ha de ser matisada, a través del consentiment i l’amor de viure, per les virtuts de la clemència i la compassió. Un altre conferenciant suggeria substituir la indignació per la vergonya com a motor de la nostra rebel·lia.

Aquest treballós camí que transita entre els drets i les aspiracions d’uns i altres és la clau del mètode camusià, en què cap dret pot lesionar la vida dels individus. És el Camus que, abans de la II Guerra Mundial reivindica (en contra de l’opinió dels francesos) els drets polítics dels àrabs d’Algèria, però que, quan esclata la Guerra d’Alliberament, reclama el dret dels colons a seguir vivint a l’Àfrica, perquè els fills no poden ser responsables dels pecats dels pares.

M’he sentit particularment tocat per aquest vessant del pensament camusià: com s’intueix pel subtítol de la meva columna, «la balança», em sembla vital sospesar els arguments propis i els dels altres. Així podem arribar a un just milieu, un punt intermedi just que, lluny d’una equidistància mecànica, és el resultat de la confrontació dialèctica de les nostres opinions i les dels altres, que ens revela que els adversaris acostumen a tenir raó en alguna cosa. Un home compromès és el que és capaç d’arribar a un compromís.

Tal com es va dir en la conclusió de les trobades, aquest és el cor del pensament meridional, que entronca amb la ponderació grega i el seu rebuig de l’excés, perquè la desmesura forma part dels baixos instints dels homes que, per mitjà de la cultura, aconseguim de domesticar.