De què anam?

Puigdemont, el gran corcó

|

Valorar:

«Puigdemont al paredón, Artur Mas a la cámara de gas» No cal tenir gaire senderi per saber qui pot firmar aquesta frase vomitiva. Els qui encara empram la memòria sabem molt bé qui era aquell que enviava els opositors al paredón i aquell altre que els enviava a la cámara de gas. De tal manera que no cal perdre gaire temps amb els que avui encara tenen les mateixes idees. Són merda.

Però encara que no les diguin tan grosses, és ver que la figura de Puigdemont ha desfermat insults de tota casta que m’atreviria a dir que no havíem escoltat des del temps dels assassinats d’ETA. I no solament entre gent poc escrupolosa, sinó també entre personatges que pretenen ser grans polítics i premsa que fa veure que informa.

Què ha fet, idò, el senyor Puigdemont -segons el protocol, president per tota la vida- per tenir tan mala premsa a Espanya? I com és que, en canvi, a Europa i Amèrica rallen prou bé d’ell i el conviden a fer entrevistes i donar conferències? I per què parlamentaris d’arreu es decanten a favor seu? I és que, que solament als organismes on el govern espanyol té influència, li tanquen la porta.

A la biografia de qui era batle de Girona -i desconegut arreu del món-, no consta que mai hagi robat, torturat o mort a ningú. Com sí que ho han fet algunes persones -perfectament conegudes- que circulen lliurement per Espanya i que encara perceben complements de paga, medalles o ascensos dins del seu cos professional.

Tampoc la seva acció política no sembla que pugui ser motiu de tant d’odi. En realitat, va ser elevat a president per una majoria parlamentària elegida de forma democràtica i es va limitar a complir el mandat dels seus votants, d’acord amb un programa que tothom coneixia, fins i tot el govern espanyol.

Ara bé, també es cert que, amb tots els poders de l’Estat en contra, va fer possible un referèndum sense cap altra arma que les urnes i les paperetes. I en què els participants van estar disposats a jugar-se la crisma per anar a votar. I van ser tants, prop de dos milions i mig, que algun valor deu tenir el resultat de la convocatòria. Molts d’Estats que avui són independents no van començar amb tant de suport.

Podria haver proclamat la independència i desentendre’s de la massacre que hauria provocat (molta sang, a la vista dels antecedents), però va optar per suspendre-la i sortir d’Espanya. Abans que ningú el perseguís. I quan la Justícia ho va fer, per encàrrec del govern espanyol, ell ja era a Bèlgica. Allà, com a ciutadà europeu que diven que som, va atendre l’ordre d’extradició. Però els jutges belgues no van saber veure que cap de les acusacions tingués fonament real i el van deixar en llibertat. I Espanya en va retirar l’ordre...

Més endavant, quan impartia una conferència a Finlàndia, la justícia espanyola va reactivar la petició d’extradició i ell va partir cap a Bèlgica per la ruta d’Alemanya, on va ser detingut i empresonat. Però la justícia alemanya tampoc no va saber veure que cap de les greus acusacions que argumentava Espanya tingués justificació real, ni la rebel·lió ni la sedició.

Així i tot, també se l’acusava de malversació i Alemanya va acceptar de tornar-lo a territori espanyol amb aquest únic càrrec, ja que no podia valorar el seu fonament real. Però Espanya solament l’hauria pogut jutjar per aquesta causa, i el jutge espanyol es va estimar més suspendre per segona vegada l’ordre d’extradició. Dit d’una altra manera, tots els que diven que és un fugitiu de la justícia, atempten contra la intel·ligència.

Quin deu ser, idò, el seu gran delicte, si no és que hem de considerar com a tal que vulgui la independència de Catalunya? Tanmateix, més de la meitat dels Estats que avui hi ha al món, no fa ni cent anys que existeixen i són el resultat de les mateixes aspiracions que sustenta el senyor Puigdemont...

Per què s’ha convertit en l’obsessió de les autoritats espanyoles i de la premsa de Madrid? És evident que si s’hagués quedat a Espanya, avui estaria tancat i bonibé aïllat com els altres membres del seu govern que no van marxar, en presó preventiva pendents d’una sentència que potser serà terrible i que ja s’ha vist que Bèlgica i Alemanya no entenen.

A l’espai democràtic europeu, en canvi, el senyor Puigdemont no solament ha pogut mantenir l’ideari que el va fer president, sinó que s’ha convertit en el gran corcó de la política espanyola. Que, ni en nom de la Constitució, no pot justificar la restricció que fa ara de drets civils reconeguts internacionalment. És evident que Espanya no resoldrà el seu problema fins que abandoni la via judicial i tracti el tema català des de la política.

La pallassada d’aquest cap de setmana és una prova més que qualque raó deu tenir el senyor Puigdemont. La Junta Electoral Central s’ha retratat, i els tribunals de Madrid i el Tribunal Suprem, han jugat com una partida de pòquer per veure qui havia d’acabar dient l’única cosa que podien dir: que tant ell com els seus consellers a l’exili tenen tot el dret a presentar-se a les eleccions europees.

Per més que el ministre Borrell hagi contractat 200 diplomàtics per refer la imatge democràtica espanyola a l’exterior, sembla que ja ha fet tard. I també sembla que el senyor Puigdemont en aquestes eleccions tindrà molts de vots, de Catalunya i d’arreu Espanya, perquè tanmateix al Parlament europeu s’hi va per representar els ciutadans d’Europa.