De rebot

Que exigent que ve la primavera

|

Valorar:

Enguany he vist a Vicenza com els italians celebraven (ho celebren a cada ciutat) l’aniversari del seu alliberament del domini nazi cap al final de la Segona Guerra Mundial, el 25 d’abril de 1945. Setanta-quatre anys després, una multitud reunida a la piazza dei Signori escoltava en silenci un discurs patriòtic en defensa de la democràcia i honorant el sacrifici dels partisans lluitadors contra el feixisme. L’oradora feia servir un oxímoron: memòria és futur, deia, i l’explicava: sense coneixement del passat la humanitat no prospera, no millora, no hi ha futur. Un coneixement, però, basat en la recerca de la veritat i no dels mites i prejudicis. Atreveix-te a saber (sapere aude), reclama la dita clàssica. I apel·lava el sentit de la ciutadania: el ciutadà ha de ser responsable. Sense consciència i implicació en la vida comunitària, la vida civil no serà mai democràtica. Es palpava l’emoció de la gent posant lletra a les notes de la famosa cançó partisana «Bella, ciao!», que sonava, a petició del públic, una banda de música.

Tanmateix, el Veneto actualment és territori fèrtil en vots per a la ultradreta de Salvini, al govern d’Itàlia. Una inscripció a prop del local del sindicat CGL - «L’amore per la legge è paura della libertà»- advertia contra els que utilitzen la por per obtenir el vot de l’electorat i apel·len la llei, com si aquesta fos la panacea per justificar els tropells d’una determinada interpretació de la justícia, que no admet que les lleis només es legitimen si estan al servei del bé comú i no per reprimir la voluntat dels pobles. O povo é quem mais ordena..., diu una altra cançó emblemàtica per a un altre 25 d’abril: Grândola, vila morena, terra da fraternidade... A Portugal, amb clavells vermells als canons dels fusells, s’acabava una altra dictadura el 1974. A Espanya llavors encara s’aplicaven penes de mort. La democràcia espanyola es conqueriria amb un cost brutal de violència. Més de set-cents morts per accions d’ETA, Grapo, extrema dreta i per la mateixa policia i Guàrdia Civil. Amb ‘trasllat’, o no, de Franco, les víctimes de la dictadura avui encara cerquen reparació a través de la justícia... argentina.

Res a veure aquella primavera portuguesa amb la Transició espanyola, massa hipòcritament lloada, amb tantes llacunes, que avui encara en pagam les conseqüències. Ara la nostra primavera, amb tot d’urnes obertes, ve més exigent que la cançó de Maria del Mar Bonet al seu àlbum «Anells d’aigua».