Pedraules

Herbacol (428)

| |

Valorar:

A la pel·lícula alemanya de l’any 2016 «Toni Erdmann» de la realitzadora Maren Ade, el protagonista Peter Simonischek pronuncia una frase jocosa que em va quedar gravada juntament amb les imatges d’aquesta excel·lent comèdia dramàtica familiar existencial. Més o menys, el professor de música jubilat que es transforma en l’extravagant personatge imaginari que dona nom a la pel·lícula, diu que els pares tenen l’obligació de transmetre una habilitat poc útil o nímia que els fills sabran desenvolupar durant la seva vida adulta. En el cas del professor de música jubilat Winfried Conradi l’habilitat transmesa pel seu pare va ser rallar formatge.

Com passa amb les bones obres artístiques, la sensació de plagi em va envair quan vaig veure la pel·lícula (símptoma ineludible de qualitat segons Ortega y Gasset), perquè vaig pensar d’immediat quina havia estat l’habilitat inútil o intranscendent que m’havia transmès mon pare, en Sebastià. Em va venir al cap una de molt concreta i extravagant, a l’alçada del personatge de Toni Erdmann: l’habilitat de caminar per les teulades.

Però tornem a la destresa de rallar el formatge del protagonista de la pel·lícula Toni Erdmann. M’agrada anar a fer la compra. Com que el cuiner de ca nostra som jo faig moltes vegades aquesta activitat domèstica. Vivim en una zona ben assortida pel que fa a l’alimentació. Tenim el mercat de la Concepció a cinc minuts caminant cap a la mar i, ara, ens han posat de manera provisional el mercat de l’Abaceria Central de Gràcia sud al Passeig de Sant Joan. Als voltants de ca nostra hi ha també totes les cadenes conegudes -Lidl, Caprabo, Dia, Casa Ametller, Carrefour, Condis, Bonpreu...- de supermercats.

Un dels meus preferits és Bonpreu. És ampli, net i disposa de peixateria i d’una gran varietat de productes frescos. Sense ser tan econòmic com Lidl cuida la llengua catalana i, per aquest motiu, ha rebut molts de premis per part d’entitats culturals i de la mateixa Generalitat. Al Bonpreu del carrer Provença, que és aquell on jo vaig, posen moltes vegades un cartell en català a la secció de la formatgeria que sempre m’ha cridat l’atenció: «Es ralla formatge».

Em fa la impressió cada vegada que el llegesc que en aquella part minúscula del món es ralla un idioma estrany i exclusiu anomenat formatge i que m’agradaria aprendre’l per poder comunicar-me amb els parlants de la llengua minoritària. Tot d’una em vaig pensar que estava mal escrit. Després vaig cavil·lar i vaig arribar a la conclusió que era la mateixa paraula que fem servir a Menorca. El seu rallar, el Grup Bon Preu és de les Masies de Voltregà, Osona, es converteix fonèticament a la nostra illa en reá pel fenomen lingüístic de la iodització. Modernament també s’escriu ratllar. D’aquesta manera es diferencia més de rallar, que també significa parlar; castellà charlar.

Encara que no sigui un desfici, m’agrada menjar formatge. I no estic d’acord que el formatge de Menorca sigui el millor del món. No. Personalment crec que el formatge amb Denominació d’Origen Protegida Maó-Menorca és el segon formatge de llet de vaca millor del món. El primer, al meu modest parer de consumidor, és el formatge parmesà. Ser el segon millor formatge del món no és cap bagatel·la. En els nostres camps, en els nostres llocs, en les nostres formatgeries es fa el segon millor formatge del món! Les mans assaonades dels nostres formatgers, de les nostres formatgeres, han aconseguit el miracle de concentrar en un paral·lelepípede de base quadrada de poc més de tres quilos de pes el paisatge de Menorca, el clima humit i d’alta salinitat ambiental, la història antiga de l’Illa i la seva manera pulcra de cuinar.

He vist formatjar de manera artesanal moltes vegades. La primera segur que va ser al lloc de Son Vives de Ferreries quan el meu conco, en Gabriel Pons, es conco en Bili, i la meva tia Maria Pons, germana de la meva mare, el menaven amb la resta de la seva família, les meves cosines i cosins. Era un espectacle monocolor -el blanc- d’olors i accions. Han passat els anys i les cases de Son Vives s’han transformat en un establiment de turisme rural o agroturisme amb vistes al mar del nord especialitzat en l’elaboració del formatge de vaca. La vida és fantàstica. El propietari és en Joan Coll i, juntament amb la seva dona Paqui Fullana i els seus fills, produeixen diàriament aquest miracle de la fermentació que és el formatge de Menorca i, en concret, el producte exclusiu de Son Vives. Dic que la vida és extraordinària perquè amb en Nito hem mantingut una vida paral·lela de característiques semblants i, a la vegada, d’una divergència absoluta. Mateixa edat, mateix poble de naixement, mateixa escola i curs escolar, mateix equip de futbol, mateixa professió parental; germans majors de les respectives famílies nombroses. La diferència, i açò el fa més tradicionalment tenaç, és que en Nito es va fer càrrec de l’empresa de construcció familiar i s’ha vinculat al camp. D’aquesta coherència és ben natural que en sorgís un agroturisme de la qualitat de Son Vives i un formatge amb el mateix nom que ha guanyat premis com a millor d’Espanya a la seva categoria a la fira de Madrid o la Medalla d’Or al concurs World Cheese Awards. Fet amb un 50% de llet de vaca menorquina i un 50% de vaca frisona recull la força de la tramuntana i aquesta tradició secular esmentada amb tocs de modernitat.

HERBACOL. Card coler. Del llatí, amb el significat de «herba del quall».