De què anam?

S’ase va davant

|

Valorar:

Se’n recorden d’aquella dita menorquina, tan simple com eloqüent, que diu, «s’ase va davant»? Hi pensava ahir de capvespre quan llegia algunes promeses electorals que hi ha polítics en aquest país, i en aquesta illa, que encara són capaços de fer avui dia, siguin autopistes, edificar el camp o promoure noves urbanitzacions.

No cal ser una llumenera per veure que aquest món que coneixem està tocat i que, o s’hi posa remei a deveres o els nostres fills i nets ho tenen magre. Hi ha tants d’indicis, que ja no s’hi valen bromes -ni insults- amb aquells que fa estona que ho van advertint. I els que encara s’atreveixen a insultar-los, que el sipiot els hi caigui damunt.

Quantes coses hem hagut de sentir contra aquells que demanaven la protecció del medi ambient? Els atacaven en nom d’un progrés que omplia les butxaques d’uns quants i que -també s’ha de dir- deixava unes miques a les dels altres. S’havien de crear com més urbanitzacions millor, i carreteres i autopistes, i cases arran de mar, i cotxos a betzef.

Aquí, a Menorca, en aquell temps que a la gent li tapaven la boca amb la dictadura, es programava la gran carretera que havia de donar la volta a l’Illa, convertir l’Albufera des Grau en un port esportiu ple de llanxes d’esquí aquàtic, i urbanitzar tota la costa amb cases de jardins regats amb aigua de dessaladora per a més de dos milions d’habitants.

He sentit pocs insults més grossos que els que dedicaven al GOB i a qualsevol persona que es rebel·làs contra el desgavell que volien fer amb l’esquer del progrés i la riquesa. De la seva, naturalment, com avui demostren els fets. Com més turistes han arribat a les Balears i com més territori s’ha destruït, més pobresa. I avui, aquella comunitat que anava per davant de totes, amb prou feines arriba a la mitjania.

Però el problema gros no s’acaba aquí. I és que encara hi ha una cosa pitjor que permetre que s’ase vagi davant, i és que dugui clucales per no veure-hi a banda i banda. El paradigma de la cosa el tenim a la capital del món, en la persona del senyor Trump, que nega el desastre climàtic, però els seus seguidors cecs floreixen per tot arreu, i voten.

No ser conscients que el món que hem conegut s’esfondra, és de tal irresponsabilitat que de vegades penses: «Idò que s’esfondri i tots a fer punyetes». Hi ha tants d’indicis que la cosa s’acaba, la desaparició d’espècies animals, la destrucció de les selves equatorials, la saturació de plàstics dels mars, la contaminació assassina de les ciutats, la regressió dels gels polars...

I el mal és que no és un fet natural que ha enviat déu o el diable, sinó el resultat de què l’ase sempre ha anat davant. Procurant pels seus interessos miserables i egoistes, sense pensar -ja és crueltat- ni en els seus propis fills i nets. I amb tanta gent darrere que encara els hi riu les gràcies i els vota.

No cal preocupar-se pels hotels de Son Bou, que havien de ser vint i que gràcies a la gent del no als disbarats, com ara el GOB, només van acabar sent dos. Que els deixin com vulguin perquè tanmateix, al ritme que puja el nivell de la mar, d’aquí a quaranta anys estaran inundats. I no cal passar pena tampoc pel desastre que van fer als prats que ara tenen el nom exòtic d’El Lago. També se l’empassarà la mar.

Clama al cel que a hores d’ara del coneixement, amb tanta merda de xarxes socials, informació a tota hora i amb la capacitat científica més gran que mai hi ha hagut al món, no tengui tothom clar que salvar el món és una prioritat. I que els polítics -tots els polítics- no ho posin per davant, cada un en la seva mesura.

Perquè hi ha decisions que demanen un acord internacional, però n’hi ha d’altres que corresponen als Estats, i d’altres a cada municipi, i també a cada ciutadà. Se’n ralla molt, però a l’hora de la veritat dona més vots tenir la gent contenta i enganada. I fer allò de qui dia passa any empeny, fins al desastre final.