Xerrar boig

Camí de tornada

|

Valorar:

Ja fa temps que tens aquesta fotografia al costat de la pantalla de l’ordinador. Cada vegada que la mires et sembla més suggerent, més suggestiva. Penses que és una petita meravella plena de tendresa, de silenci, de vida. L’autora d’aquesta foto –persona a qui estimes especialment per la seva provada bonhomia i constant generositat– va coincidir, per pur atzar, amb la parella protagonista. Vistos fugaçment a un carrer. Na Isabel, no ho va dubtar ni un segon, clic: foto feta.

Mai no has sabut si és del tot cert allò que tan fermament asseguren: una imatge és sempre millor que mil paraules. Sí que saps, però, que algunes imatges –la vida no deixa de ser una llarga successió de retrats– necessiten d’un caramull de paraules, de bons adjectius i la més acurada sintaxi, per poder-les convertir en pur llenguatge. Pensa just un instant: com explicaries, per exemple, a un cec una sortida del sol, quan aquest, encara mig adormit, just treu el nas i ja inunda de llums la difuminada monotonia de l’horitzó...? Narrar és, probablement, un intent de descriure imatges emprant paraules. Normalment, ja ho saps també, primer s’escriu el guió i després en surt la pel·lícula.

És cert: aquesta instantània —mai millor dit— t’ha impactat des del primer moment. Qualque cosa es va remoure i commoure dins teu, obrint les portes a la fascinació. Era com un gran llibre sense cap lletra.

Un munt de possibles històries podrien acompanyar aquesta fotografia. Històries d’amor, de complicitat, de molts dies compartits, de velles il·lusions, de somnis i de possibles frustracions, també; de llargues converses i dies en silenci. Seducció i tolerància donant-se la mà. Un munt de primaveres i llargs hiverns en comú. D’olors i colors, de rialles i plors, de festes i dols, de velles quimeres i collites de crua realitat, en tenen plens els calaixos de la memòria. Records ben embolicats amb paper del color del temps. Estojades vivències que són l’autèntic mapa, el derroter, del seu llarg viatge per la vida. Tot això, aquest petit i valuós tresor no l’heretarà mai ningú. Serà d’ells per sempre.

Avui, ja ho veus, tornen a casa. Com sempre. Com tantes vegades han fet. Mentre sigui possible. Agafats de la mà, saben que el futur és seu. Fràgil però seu. Els acompanyaràs amb la mirada i en silenci. Passat el primer cap de cantó, els perdràs de vista però ells seguiran el seu pausat camí, a poc a poc. Camí, ho saben de més, cap a una anunciada i temible soledat. Impossible fabular sobre aquesta imatge que no sé, amic meu, si podré arribar a descriure amb un mínim d’encert i dignitat.

Que la sort i la vida els acompanyin.