De rebot

Mediterraneïtat i viatgers en mala hora

|

Valorar:

I) Perdut i empès per una força irresistible, va veure que podia nedar contra corrent i que el futur possiblement tenia millor rança. Es va tirar de cap a l’aigua, però abans un desert immens li obria un horitzó de set sense palmeres. Tenia fe, la joventut s’assedega de vida, de confiança. Les incerteses són fum dedins la nit d’estels i s’esvaeixen ràpides. Les hores rodolen llargues i fosques com la seva pell, on prest hi ha de lluir, però, l’espira d’una abraçada joiosa en acollida lliure. Tot ell és llum, i l’escalfor d’un cor que humanament ens salva i vivifica.

II) Discutien biòlegs marins d’aquell laboratori l’extinció de les nacres i l’estat de les praderes de posidònia. Ell hi era dins, com en bressol d’abisme. Al vell cafè del port, dos voluntaris de la Creu Roja del Mar, hores després, quan ja surava, el trobarien, i damunt el moll amb un plàstic lluent l’embolicaven. Havia fugit feia setmanes de la tempesta de foc, pluja de bombes, devastació i esboldrecs apocalíptics, en què era castigat el seu país (per quina culpa?). La Mort campava a l’ample pel poble on tenia ca seva. Els peixos no veieren com tastava l’amarga salabror de l’aigua mentre s’enfonsava lentament dins la negror insondable. Hauria volgut, tan sols, beure a broc gros el plaer de la vida; sabia que en tenia el dret que l’ONU proclamava feia dècades; els drets, però, sovint són lletra sense música. Europa, l’encisera, és un platjal vermell amb taüts d’alga, morgue en l’arena, on un santcrist de corall hi sua sang fa molts de dies –no és miracle!- per 3.000 cors ofegats en un anhel que qualcú els nega. I així un any i un altre...

III) Cercava refugi i empara, però trobava un ventre sadoll d’aigua salada... Moren els somnis d’una vida millor i és el no-res allò que troba en l’insondable marí. Ara ja sura, desferra podrida, inflat, i aquest destí és una realitat maleïda: la fi, l’esglai d’una esperança fallida, un demà que li ha negat el camí. Ofegat. La fam, la por, la guerra..., i la fugida cap a l’eternitat. Qui és l’assassí?

IV) Josep Ramoneda escriu: Va haver-hi un temps de manifestacions i protestes, que la vergonya arribava als parlaments. Ara hi entren com a diputats els que juguen a la deshumanització de les víctimes per convertir-les en culpables del nostre malestar. (...) Qui parlarà dels morts de la mar en aquesta campanya electoral?