El nostre sistema democràtic es basa en els partits, la qual cosa no vol dir, però, que hi hagi una plena i transversal satisfacció sobre aquesta manera de fer funcionar el govern del poble. Són moltes les veus que critiquen el sectarisme que comporta per naturalesa el partidisme. I és normal que es doni aquest desajust perquè en la nostra vida quotidiana les relacions que establim no es fonamenten només amb la ideologia. Des que ens despertem fins que anem a dormir, mantenim tots converses amb multitud de persones a les quals no demanem si estan sindicats, afiliats, van a missa, formen part d’ un club i molt menys de quina ideologia són. D’aquí que Michel Ignatieff assenyali que l’ordre social depèn del bon funcionament del sistema operatiu moral basat en les virtuts quotidianes: la tolerància, la resiliència, la confiança i el perdó.
Ningú està fet d’una sola peça, pocs tenen un caràcter granític, i, si ho són, no solen ser objecte de massa estima. Així mateix, mirem de reüll les persones de converses monotemàtiques, que per consideració deixem que prediquin mentre fem veure que escoltem. Vivim el dia a dia respectant les persones tal com són, a vegades amb somriures sorneguers, a vegades mig molestos. Potser no en som conscients del tot, però el cert és que convivim en la inestable i sempre contradictòria pluralitat de valors, funcionem mercès les virtuts quotidianes. Però, aquest sistema operatiu és ben possible destruir-lo. És el que ha succeït, i segueix succeint, a molts llocs del món que, per la degradació de les institucions democràtiques i de l’economia, les virtuts quotidianes s’han substituït per la desconfiança, la venjança, la intolerància i la desfeta. La destrucció fa més destrucció i la il·lusió genera més il·lusió. ¿Ens hem d’estranyar dels terroristes de l’ISIS quan a Irak, el seu niu principal, són ja moltes les generacions que només han vist guerra i més guerra? El seu llenguatge és bèl·lic perquè no han pogut viure en pau.
En conseqüència, mentre no millorem o canviem el sistema democràtic partidista per ajustar-lo un poc més al sistema operatiu moral pel qual funcionem cada dia, l’única manera que hi ha per no caure per la pendent de la degradació quan són aclaparadores les ruptures dels consensos és apel·lar a la dimissió.
És un valor la dimissió no tant sols perquè honora i dignifica el qui la porta a terme sinó perquè permet parar les espiralls d’embrutiment; perquè el mateix narcisisme del qual fa gala el qui hauria de dimitir és degradant per la mateixa persona i perquè destrueix la confiança que dipositen els electors en les institucions.
Els càrrecs polítics haurien de dimitir no tant sols quan han perdut l’estima dels seus sinó també quan la perden del conjunt social. Ahir, el Parlament de Catalunya va votar en contra de la designació de Miquel Iceta, del PSC-PSOE, com a senador autonòmic. Va tenir 65 vots en contra (JxCat, ERC i la CUP), 39 abstencions (PP i Cs) i només 25 a favor (PSC i Comuns). Es va fer evident que només una minoria el vol. És el primer cas en la història democràtica de Catalunya que açò passa.
El constitucionalista Javier Pérez Royo ha assenyalat la possible anticonstitucionalitat de la votació en contra. Tal vegada ho sigui d’anticonstitucional, però no ho és d’ il·lògic des del punt de vista dels pactes socials implícits en la comunitat catalana. Els unionistes, Pedro Sánchez el primer, per justificar l’ immobilisme autonomista proclamen que Catalunya pateix d’un problema de convivència, quan no és així. Ho revela el mateix vot en contra d’Iceta, persona que sistemàticament en els darrers anys en el tracte amb els independentistes no ha estat ni tolerant, ni confiat, ni compassiu. El poble de Catalunya en seu parlamentària senzillament li va dir ahir que ja n’hi havia prou de trencar amb les virtuts quotidianes, que per tot el que havia fet no era mereixedor de confiança. De descomposició social i institucional, senyal de descomposició total de la societat, hauria estat que li haguessin rigut totes les gràcies comeses.
Miquel Iceta ha rebut un senyal inequívoc del que ha de fer si es vol mantenir digne vivint a Catalunya.
