Pedraules

Cambra (429)

| |

Valorar:

De bon matí he anat a deixar el cotxe al pàrquing de la Universitat de Barcelona, situat entre el Club de Polo i el Camp Nou i, com que tenia ganes de caminar, de tornada, he fet a peu els prop de set quilòmetres que hi ha fins ca nostra.

Durant el trajecte, de prop d’una hora, m’he trobat un expresident de la Generalitat, un expresident del Barça, un locutor de ràdio famós i el meu actor de teatre català preferit (el meu actor de teatre sense límits de nacionalitats ni espais geogràfics està emparentat amb la raça noble i perillosa dels acoradors).

Joan Laporta s’havia assegut a la terrassa del bar Berlín amb tres comensals més i estava espatarrat, vestit amb traje i corbata i amb l’aspecte de prendre’s el primer cafè després d’haver passat tota la nit de gresca. Havia estat tota la nit celebrant el títol de lliga del Manchester City del seu amic Josep Guardiola?

M’hi he fixat perquè per la Diagonal en direcció a la plaça Francesc Macià caminava apressat i vestit de manera distesa i moderna el periodista radiofònic Antoni Clapés que l’ha saludat alçant la mà efusivament, però sense aturar-se per parlar-hi. O no volia parlar amb en Joan Laporta o anava per feina. O les dues coses succeint en el mateix temps.

A la part alta de Rambla de Catalunya he deixat passat un BMW -el meu cotxe, que he acabat de deixar al pàrquing, també és un BMW- que s’ha aturat al costat de l’escultura de la girafa i hi ha davallat un guardaespatlles i José Montilla. Han caminat apressats Diagonal amunt en direcció Francesc Macià proveïts de papers i vestits de manera distingida. M’ha semblat més digne l’expresident de la Generalitat que no pas l’expresident del Barça. Ha envellit millor. José Montilla és d’aquest tipus de persones que milloren amb l’edat. Joan Laporta, no el conec prou, em sembla que és de les contràries. Es veu que el primer càrrec desgasta -o desgastava- menys que el càrrec de màxim dirigent del major club esportiu de Catalunya. José Montilla m’ha semblat, encara que petit i calb, més fibrat i en un estat de forma millor que el gran Jan.

Ja dins el meu barri, caminant pel carrer Rosselló banda mar amb Bruc, tot just damunt la Diagonal, m’he trobat cara a cara amb l’actor Pol López que em va impactar en el paper del rei anglès a «Victòria d’Enric V» de Shakespeare dirigida per Pau Carrió al Teatre Lliure de Gràcia. D’estatura baixa, un cap sòlid i immens i una corpulència expansiva desprèn un aire nòrdic i ensonyat com si sempre estigués dins un dels seus papers mantenint en tot moment una controlada naturalitat.

I tot en un període de temps de poc menys d’una hora. Per on he caminat, germanes, germans? Ah, he estat caminant tot aquest temps per la Upper Diagonal.

Tècnicament visc a la Upper Diagonal, però només des d’un punt de vista geogràfic. Visc per damunt de la Diagonal, però l’autèntica Upper Diagonal es troba a partir de més enllà de Passeig de Gràcia. Així que la trobada casual amb Pol López pot ser inclosa en la caminada rutinària per aquest riu urbà. M’agrada navegar-hi. Hola, senyors del Cercle Eqüestre. Els bufets d’advocats estan instal·lats en aquesta zona. Les grans companyies asseguradores estan ubicades en aquesta zona. L’edifici de Planeta amb les plantes enfiladisses i naturals creant un microclima especial tropical es va alçar en aquesta zona. Som dins l’embarcació del capità Marlow pel riu Congo a la cerca del misteriós Kurtz. Les cotorres grises argentines emeten els seus crits exòtics i es barallen entre els dàtils de les palmeres. Dones executives corren apressades, sembla que volen damunt els talons. Els guàrdies jurats armats dels bancs i de les seus centrals, com ara La Caixa, ens vigilen mentre surten els camions blindats plens de diners en direcció a les diferents sucursals repartides per la ciutat. Els tords negres s’han apoderat dels parcs i els cans amollats els foragiten amb lladrucs i corredisses quan superen la distància de seguretat. Els falcons pelegrins, que fan niu a la catedral de Barcelona, superen la frontera líquida de la Upper Diagonal i cacen al vol coloms embambats sense fixar-se en fronteres selectes. En el cor de la Upper Diagonal hi ha, en forma d’estany sempre ple d’aigua i envoltat d’una esponerosa vegetació, un mapa de Menorca.

A finals de mes hi ha eleccions i, la gran via que recorre en diagonal Barcelona de cap a cap, està plena de propaganda electoral. Qui ha contractat aquest tram recorregut de la via principal urbana de la ciutat és la candidatura de Manuel Valls. A les banderoles lligades als alts fanals que ningú no pot arribar cap ciutadà incívic no ha escrit res ni tampoc no les ha estripat (ja ho farà el vent, si ho fa); en canvi, a les de peu de carrer que envolten el lleig cartró que encercla els arbres un graciós ha aprofitat la V majúscula del llinatge del barceloní que va arribar a primer ministre de França per afegir-hi les lletres O i X. Hi ha mala maror al riu cabalós de la Upper Diagonal. La candidatura independentista a la influent Cambra de Comerç de Barcelona ha arrasat. Els empresaris, en especial els petits i mitjans empresaris, creuen que la independència els convé.

CAMBRA. Paraula polisèmica provinent del llatí. Significa corporació formada de comerciants, de propietaris, d’agricultors, d’empresaris, etc., que en representació del seu gremi discuteixen i acorden les solucions dels seus assumptes professionals.