Una imatge val més que mil paraules, però amb una paraula es poden falsejar mil imatges. Açò pensava dilluns matí, mentre veia per la tele l’acreditació dels nous presos-diputats catalans al Congrés.
Me’n recordava d’aquella pel·lícula americana de finals dels 50, «Mogambo», que la censura espanyola va deixar passar, però amb una alteració sorprenent. A través del doblatge, va convertir un matrimoni en germà i germana. Així, quan ella (na Grace Kelly) s’enamora del protagonista solter (en Clark Gable) i es fan una besada de cine, l’espectador no s’entem que està assistint a un autèntic adulteri.
I poca broma amb l’adulteri, perquè en temps d’en Franco el codi penal el castigava amb severitat, a part de ser un pecat mortal. Així és que gràcies a la bondat del dictador, els espanyols van poder veure la pel·lícula amb l’ànima neta i sense cap incitació a fer-li el salt a la parella.
El problema és que en un altre moment de la pel·lícula, la besada de cine se la fan el matrimoni, i com que per als innocents espanyols eren un germà i una germana, el resultat és que la censura, per amagar un adulteri, es va inventar un incest. Que me sembla que també és un pecat molt gros...
Són les meravelles de l’època daurada del franquisme, quan la mentida presidia la informació espanyola. Des de la mida dels salmons que pescava en Franco fins a la virtut dels seus ministres, per més que tothom sabia els prostíbuls que freqüentaven. I de la corrupció econòmica, ni una paraula, perquè formava part del sistema.
La manipulació de la veritat no és una cosa que hagi passat de moda. Sense anar gaire enfora, jo he vist a diaris espanyols imatges de batalles campals entre vaguistes i policies anglesos, mentre el peu de foto explicava que allò havia succeït a Barcelona... I tot per convèncer a qui no s’ho vulgui creure que l’independentisme català és violent.
Si han perdut el temps mirant per la tele el judici més important que se celebra a Espanya des de la Transició, i que ja va pel quart mes, amb 44 sessions, hauran observat una cosa ben anòmala. Que el jutge ha prohibit que la declaració dels testimonis vagi acompanyada de l’exhibició de vídeos per avalar que allò que diven és ver.
La raó és ben simple. Que els vídeos demostren una vegada més que l’única violència que hi va haver a Catalunya durant els fets que ara es jutgen, va ser la de la policia espanyola. Practicada sense consideració, si hem de fer cas del relat dels testimonis i dels vídeos que ho demostren. Clar que la policia també va fer vídeos, però o els han perdut o no els vol mostrar...
I el resultat és que sense violència, les acusacions més greus que s’imputen als acusats es converteixen en fum de formatjada. Exactament com va entendre la justícia d’Alemanya quan li va caure damunt la petició d’extradició del president Puigdemont. I no és poca cosa que entre els acusats de violents hi hagi dos pacifistes reconeguts internacionalment, com són els senyors Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.
És en aquest context que dilluns vam assistir a l’acreditació com a diputats i senador, al Congrés i al Senat, d’aquells acusats que es van presentar a les darreres eleccions. Perquè tots els que s’hi van presentar, van sortir elegits, i amb molts de vots. I per més que el PP i Ciutadans s’escandalitzin, es van anar a acreditar amb tot el dret que dona la democràcia, si no és que aquests partits han decidit que a Espanya ja no n’hi ha d’haver, de drets democràtics.
I és que hi ha coses que, per més que es neguin mil vegades, continuen sent veritat. Als acusats se’ls està jutjant i mentre no hi hagi sentència -que ja veurem quina és- només pot prevaldre la presumpció d’innocència i el respecte dels seus drets ciutadans. Cosa que fa inexplicable, també, que ja dugin prop de dos anys en presó preventiva.
L’únic escàndol de dilluns va ser el tracte que van rebre. Primer del jutge, que els havia prohibit rallar amb la premsa i reunir-se amb els seus grups parlamentaris. I segon, les mesures de seguretat, que semblaven pensades per vigilar terroristes perillosos en comptes de persones que no han matat a ningú i que és evident que no tenen intenció de fer-ho mai.
Però potser dimarts -jo escric dilluns vespre-, encara serà pitjor, perquè els hauran suspès també de les seves funcions de diputats o senador, que vol dir que ni podran assistir a les sessions ni podran votar. O dit d’una altra manera, hauran arrabassat als ciutadans que legítimament els van votar, el dret de tenir representació al Congrés i al Senat. A jo em recordaria «Mogambo» i la censura del temps d’en Franco: que els que comanden a Espanya s’estimen més un incest que un adulteri.
