Tothom sap que no hi ha res pitjor que una ferida mal curada. I aquí en tenim unes quantes d’aquestes. D’antigues i de molt recents. La nit de les eleccions vaig coincidir amb un parell de mercadalencs, d’avançada edat, que esperaven a la porta de la Sala per conèixer els resultats de les votacions.
I la conversa que mantenien podia semblar molt distant de la jornada electoral. Però no ho era, perquè les morts i les vexacions que recordaven de família seva quan ja havia acabat la Guerra Civil, han estat amagades durant quaranta anys de dictadura i han continuat oblidades durant quaranta anys de democràcia.
Són els morts i desapareguts d’arreu que sembla que encara no hi ha hagut temps d’alçar dels camins i retornar a les seves famílies per poder-los enterrar amb dignitat. Són els judicis sumaríssims d’aquells anys, que encara no han estat anul·lats. Són els milers de cadàvers de republicans apilonats a l’ombra de Franco, al Valle de los Caídos, pel cinisme del dictador...
Per açò, mentre no es retorni la dignitat a tantes víctimes anònimes de la Guerra Civil, la ferida continuarà oberta, per generacions i generacions. I continuarà pendent una reparació efectiva de tanta crueltat. És aquesta reparació que denigren alguns partits, i especialment aquells que es declaren hereus del dictador -l’extrema dreta-. I és que ells, segur que també tenen morts a qui recordar, però ja se’n va encarregar el dictador de restituir-los la dignitat.
De les eleccions de diumenge, ja hi haurà temps per fer-ne una valoració, a la vista dels pactes que es vagin confirmant. Perquè sembla que Espanya ja ha entrat en la dinàmica europea que hi ha pocs guanyadors que no hagin de menester pactar. Com més partits, més dispersió de vot, com correspon a una societat complexa i d’interessos diversos.
Alguns pactes ja són cantats, als governs autonòmics i als ajuntaments, tot i que hi pot haver sorpreses. Però si n’hi ha, ja sabem que solen tenir mal retorn. L’experiència diu que els electors no perdonam aquells partits que, per l’interès d’ocupar la cadira, són capaços de pactar amb el diable.
Però per damunt de tot, veurem amb qui acaba pactant -o no- el guanyador de les eleccions generals de fa un mes -el PSOE- que amagava la poteta per no prendre mal en les de diumenge passat. I amb qui pacten el PP i Ciudadanos a la Comunitat i a l’Ajuntament de Madrid. Perquè si volen desbancar els socialistes, no en tindran prou amb anar de copes amb el partit extrem a qui van recórrer a Andalusia. Hi hauran d’anar a dormir i es despertaran pixats.
Ara bé, la normalitat d’aquestes eleccions i de les de fa un mes, és una pura ficció de telediari. Perquè també hi ha ferides recents i no és que estiguin curades, és que la febre continua molt alta. Ni mil maniobres de curandero jurídic, ni mil portades cridaneres de diari no han pogut amagar la malaltia que arrossega la democràcia espanyola.
Els quatre diputats -i el senador- que ensoldemà de ser proclamats van ser suspesos pel Congrés, representen una anomalia que a prop nostro només es coneix a Turquia, i segurament per açò no forma part de la Unió Europea. Rallam de persones que legalment es van presentar a les eleccions, que legalment van ser votades per milers de ciutadans i que legalment no tenen cap sentència penal. Cosa que vol dir que el sistema espanyol els ha privat de drets democràtics fonamentals, tant a ells com als seus votants. Açò té un nom arreu del món.
Ni el Tribunal Superior de Justícia es va atrevir a firmar tal disbarat i el va acabar executant la Mesa del Congrés, formada per PSOE, PP, Ciudadanos i també Podemos, que va votar en contra. Per més grolleria, com que no van trobar manera de justificar la suspensió dels diputats presos amb el reglament del Congrés, van anar a cercar un argument jurídic que ni el mateix Tribunal Superior de Justícia havia previst.
Però d’aquí a pocs dies es tornarà a posar a prova la credibilitat d’aquesta democràcia que el rei i les campanyes pagades del ministre Borrell diven que és tan sòlida. Han estat elegits diputats a Europa els dos líders carismàtics del sobiranisme català, Puigdemont i Junqueres. El primer amb un milió de vots a Catalunya. I entre tots dos, amb el 50 per cent dels sufragis de Catalunya (ep!). Però un és a l’exili i l’altre en presó preventiva...
Ara ja no n’hi haurà prou amb tancar portes i tornar a l’Espanya que se lo guisa y se lo come y a quien no le guste que se j... Al Parlament Europeu el ‘trilerisme’ diven que està més mal vist que aquí. I els tribunals europeus tenen fama de no adaptar les lleis als interessos polítics del dia. Ja es va veure a Alemanya amb el senyor Puigdemont, que a Europa és un homo lliure.
Així és que si veim que el Regne d’Espanya no acaba reconeixent que tots dos són de llei diputats al Parlament Europeu, ja no caldrà posar la prova (el termòmetre) a la democràcia espanyola. Perquè estarà demostrat que la seva febrada és de cavall. I amb conseqüències imprevisibles per a les seves relacions amb l’Europa de les llibertats.
