No és cert que s’única manera de crear un estàndar sigui imposant un dialecte -as qui se li atribueix una categoria acadèmica, formal o culta- damunt ets altres que són considerats informals, vulgars o col·loquials. Existeixen fins a tres tipologies a s’hora de desarrollar una varietat estàndar:
- Estàndar unitari monocèntric: sa llengua estàndar està basada només en un dialecte o varietat geogràfica, deixant de banda ets altres dialectes. Té una única institució normativa. Se tracta d’un estàndar centralista, açò fa que una part de sa comunitat lingüística el pugui rebutjar, com és es cas des partidaris des català light o de molts de catalans de fora de Barcelona, com es de Lleida, que rallen un català molt més pròxim a sa llengua valenciana que an es barceloní. Ja no en parlem des rebuig que causa s’imposició centralista des català de Barcelona a València i Balears on, directament, sa majoria de ciutadans no se reconeixen ni se senten identificats dins una comunitat lingüística catalana.
És es cas de s’actual estàndar que s’aplica a ses Balears, que és exactament es mateix estàndar de Catalunya, basat en es barceloní de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) com a dialecte cult o formal, i amb molt poques excepcions lèxiques o sintàctiques on se permeten qualcunes formes balears. Fins fa pocs anys, sa llengua castellana també tenia un estàndar monocèntric basat únicament en es castellà norteño de ses classes cultes.
- Estàndar unitari policèntric o composicional: sa llengua estàndar està formada a través d’aportacions de tots es dialectes, encara que, inevitablement, sempre n’hi ha que tenen més pes que altres. Està elaborat per un únic ens normatiu o per un cos d’organismes normatius coordinats, on se trien o se fusionen ses varietats geogràfiques d’una mateixa família lingüística. Aquests estàndars se solen aplicar en idiomes amb poques diferències estructurals bàsiques, encara que geogràficament puguin parlar-se en diversos països i amb molta distància.
És es cas de sa llengua espanyola. ¿No vos han dit mai que s’estàndar castellà tampoc respecta es seus dialectes? Idò, actualment, sa Real Academia Española col·labora amb vint-i-dues acadèmies hispanoamericanes amb es propòsit de fer feina per s’unió, s’integritat i es creixement de s’idioma espanyol arreu del món, i on s’estàndar s’adapta a sa varietat lingüística de cada regió -i no al revés, com mos està imposant a Balears-. Es llibres de text de ses escoles d’Argentina parlen de vós en tost de tu, sos en tost d’eres, accentuen amás en tost d’amas… i en ets informatius de sa televisió pública no obliguen an es periodistes a xerrar en castellà de Valladolid, ni en es doblatges de ses pel·lícules o de dibuixos animats. Igual que es portuguès de Brasil no és es mateix que s’empra a Portugal, o inclús s’anglès d’Austràlia o d’Estats Units compta amb un estàndar amb diferències respecte s’anglès britànic.
- Estàndars pluricèntrics o autònoms: cada regió té es seu propi estàndar a fi de salvaguardar i promoure es patrimoni lingüístic sense haver de renunciar a cap dialecte. En aquest cas, se crea una normativa autònoma a cada regió i se manté s’unitat de sa llengua, que és sa mateixa, a través de sa seua pluralitat. Aquests estàndars s’apliquen en idiomes o famílies lingüístiques (diasistemes) xerrades a diferents territoris polítics i administratius.
És es cas de sa Comunitat Valenciana, on es seu estatut d’autonomia té com a llengua pròpia s’idioma valencià i oficialment s’organisme encarregat de normativisar sa llengua valenciana és s’Acadèmia Valenciana de la Llengua i no directament s’IEC des de Barcelona. Lo mateix passa a Noruega on hi ha dos estàndars diferents: es bokmål, basat en sa pronunciació des danès per mor de s’època en què Dinamarca dominà Noruega, i es nynorsk, basat en ses formes dialectals de l’oest de Noruega. Però amb una diferència molt important: es dos estàndars són oficials i es ciutadans són lliures d’expressar-se amb es que vulguin; aquí no.
Es suec, es noruec i es danès són varietats lingüístiques que formen part des mateix diasistema lingüístic, igual que es gallec i es portuguès, es búlgar i es macedoni… i molts altres idiomes del món. S’exemple és ben igual que es nostro cas des valencià, es balear, s’occità i es català, quatre branques des mateix tronc: es diasistema occitano-romànic, que en primer es nostros escriptors deien ‘romanç’ i ‘llengua d’oc’.
En canvi, a Balears no tenim cap institució pròpia encarregada de vetlar per sa codificació, s’ús, sa protecció i sa promoció des mallorquí, es menorquí i s’eivissenc. Aquí qui mos dicta sa norma és s’IEC des de Barcelona, amb sa seua ortografia, gramàtica i diccionaris. Qualsevol paraula o forma lingüística que no reconeguin es catalans, directament, no se pot emprar; no existeix.
Sa millor manera de defensar s’unitat de sa llengua és reforçant es seus dialectes i sa seua diversitat. No fent-mos creure que només es barceloní és sa llengua culta i que balears i valencians rallam un català mal xerrat. Es menorquí és tan correcte i formal com es català central, igual que es castellà de Buenos Aires és tan vàlid com es castellà de Madrid. És hora que se respecti es nostro dret a decidir damunt sa nostra llengua. Perquè com va dir Voro López: «Entre germans, els llaços d’unió no poden ser cadenes».
