Ha passat l’onada llarga d’eleccions i les caixes de plàstic s’han omplert de paperetes. Comptat i debatut, sabem qui ha obtingut escó o poltrona de representació i, més prest que tard, sabrem qui governarà les nostres institucions en virtut de pactes. Tones de paper, que s’han posat damunt les taules dels col·legis electorals, hauran quedat per sempre defora de les urnes!
Idò, acabades les votacions, és l’hora de la democràcia. Hora de demostrar que no som simples votants sinó ciutadans, persones que entenen de drets i deures i que, a més, volen exercir-ne. La democràcia reclama esperits insubmisos que rebutgen el conformisme i es guien pel compromís amb la llibertat i la humanització de la vida.
El poder, però, ens voldria passius. Per açò malda de tenir-nos prou desinformats perquè acceptem els marcs mentals que ens fabrica. Ho explicava un periodista basc, Jonathan Martínez, el 14 de maig a Eivissa (Jornades Desobedients): «el poder polític es construeix mitjançant una combinació de força i consens; mentre funcionen els consensos, no entra en joc l’ús de la força...» Fixem-nos que aquesta vegada els catalans han pogut votar sense que els peguin; no va ser així l’1-O de 2017... Clar, aquell referèndum era «il·legal». La ciutadania majoritària volia votar, però el poder no li ho permeté. La ley es la ley, i torra-li faves! Escarni i Soto del Real per als presos polítics. Què passarà amb els electes? Als electors, ens volen a casa fins que ens tornin a cridar a votar. Ens posaran clucales per aferrar-nos al banc de la caverna platònica.
Antonio Gramsci reflexionava sobre aquesta desgràcia que és per a un país el fet de tenir la població anestesiada en la indiferència. Gramsci odiava els indiferents (Odio gli Indiferenti) i blasmava la gent que es vol mantenir «estranya a la ciutat». Qui realment viu –deia l’intel·lectual sard- no pot no ser ciutadà. La indiferència és apatia, parasitisme, covardia, no és vida. La indiferència és el pes mort de la història, bola de plom per a l’innovador, matèria inert en què s’ofeguen els entusiasmes més brillants...
I si cal desobeir, es desobeeix, com van fer, fa un munt d’anys, els valents objectors de consciència. Açò sí, n’assumiren les conseqüències. Per bé de la democràcia i de la vida. Cal dir-ho clar, els pitjors crims de la història s’han pogut consumar no per odi, que certament és aliment de bastants individus, sinó per la indiferència de molts.
