Ja ho dèiem fa una setmana que una cosa és qui ha tret més vots a les eleccions i una altra de molt diferent qui podrà governar. Quan no hi ha majoria absoluta, en el govern s’imposa el pacte, com en tantes coses en la vida.
I és ara en les negociacions entre partits quan cada candidat es retrata de ver. Les cares de fotoshop dels cartells electorals i les grans declaracions dels mítings perden sentit, perquè tot allò era fantasia. En la negociació s’imposa la realitat i és on el polític mostra la seva cara autèntica.
Però la cosa és molt més enrevessada que no sembla. Perquè ja és habitual que els pactes convertesquin el país en una gran taula de joc on les direccions dels partits s’intercanvien cromos. Fins al punt que moltes vegades arriben a desvirtuar les eleccions a les comunitats autònomes i als municipis en benefici d’interessos de partit.
Per poc al dia que vulguem estar de la política espanyola d’aquests moments, segur que en coneixem uns quants casos. A Madrid, a Navarra i al mateix govern de l’Estat, per no rallar dels centenars de ciutats i pobles que veuran alterades les majories que raonablement van configurar amb el seu vot.
Però hi ha un cas singular que supera totes les expectatives, i és el de Barcelona. Poca broma, perquè per molt que se la vulgui amagar, és la ciutat més dinàmica de l’Estat, i la que genera més creixement econòmic. I la més valorada internacionalment, a pesar de la sequera d’inversions a què la sotmeten els governs espanyols des de fa dècades.
Idò és a Barcelona on comprovarem -si no ho sabíem ja- a què es juga en la política espanyola. La ciutat ha estat governada aquests quatre anys per una diguem coalició liderada per Ada Colau i Podemos. Tant la dreta com també l’esquerra socialista n’han dit pestes del seu govern.
L’han acusada -i en part amb raó- d’haver frenat la iniciativa econòmica de la ciutat, d’espantar el turisme, de no resoldre cap dels problemes socials que deia i d’haver assistit impassible al creixement de la degradació dels barris marginals i la inseguretat ciutadana.
També ha rebut crítiques pel seu paper davant el procés independentista, que anava canviant com un penell al vent segons les conveniències de cada instant. Va ser de medalla olímpica el dia que va arengar tots els batles de Catalunya a favor del referèndum de l’1 d’octubre, però ella en canvi no s’hi va implicar.
Però també és cert que va rompre amb els socialistes quan el PSOE va beneir el 155 i la detenció del govern català. I el seu discurs ha estat sempre favorable al canvi social, que ella mateixa fonamenta en el seu passat activista. Encara es recorda quan es disfressava de Superman per denunciar els desnonaments que, com a batlessa, ha estat incapaç de frenar.
Idò ara, la cosa ha canviat. Esquerra Republicana, guanyadora de les eleccions, la cerca per poder assegurar una majoria de govern sòlida. Ja se sap que Ada Colau no és independentista, però almanco tampoc no n’és obertament contrària. I el seu discurs social encaixa amb el dels republicans.
Però aquest pacte, que a la vista dels resultats electorals, semblava l’únic raonable, ahir dimarts dia 4 de maig, nou dies després de les eleccions, ja no sembla tan clar. Els més crítics amb la batlessa, que en els discursos li arrencaven la pell en viu, estan disposats a regalar-li els seus vots perquè continuï a la cadira a canvi -diven- de res.
Tant els socialistes -promotors de l’invent- com el PP, que ha obtingut dos miserables regidors, com el fantasmot de Manuel Valls propiciat per Ciudadanos, li ofereixen els seus vots de derrotats per l’independentisme, per evitat així que Ernest Margall arribi a ser batle.
Dit d’una altra manera, ja no fan ois d’Ada Colau. Ja no diven que és radical, ni que frena l’economia de la ciutat, ni que espanta el turisme, ni que ha duit la inseguretat i el caos. Per a ells qualsevol cosa és millor que l’independentisme, encara que el preu a pagar sigui desnaturalitzar el vot dels ciutadans de Barcelona.
Tots aquells que militen en l’ideari de Podemos, s’hauran quedat atordits. Perquè s’ha posat en evidència que el seu discurs tan radical espanta ben poc a l’unionisme espanyol, sigui del color que sigui. Allò que li fa por de ver és la victòria, que creix en cada elecció, del vot independentista català.
Aquella Ada Colau que fa una setmana reconeixia el final del seu mandat municipal amb cara de pena, ara sembla reviscolada. Però l’elecció que té davant és ben compromesa, perquè només pot triar entre dues coses: o la dignitat o la cadira. I molts com ella.
