Una de les senyes d’identitat del sobiranisme català és la reivindicació de la llibertat dels presos polítics. El caràcter polític dels empresonats per la seva actuació durant la temptativa secessionista del mes d’octubre del 2017 ha rebut el suport d’un ample espectre de personalitats, entre els quals es troben artistes com Santiago Sierra, qui li dedicà la instal·lació «presos polítics a Espanya», que inclou també anarquistes, partidaris d’ETA i activistes de diferent signe. Els independentistes intenten que els organismes internacionals i els parlaments de diversos països facin seva aquesta idea per així legitimar-se.
Vagi per endavant que tenc la convicció que totes persones que són en presó preventiva pels fets del procés haurien d’estar en llibertat. Si, al principi, tal vegada hi havia arguments per sotmetre’ls a la màxima pena que admet el dret espanyol –la privació de llibertat– el pas del temps ha esvaït qualsevol raó per mantenir-los-hi. La convocatòria de les eleccions generals, europees i locals ha provocat una col·lisió amb el seu dret al sufragi passiu i l’exercici de la seva activitat política, un dret constitucional que no ha quedat protegit de forma suficient. L’exculpació de l’expresident del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, després d’haver complert 643 dies en presó preventiva, hauria d’haver fet reflexionar al tribunal sobre els riscos de mantenir en una situació excepcional a ciutadans que estan emparats per la presumpció d’innocència fins al moment que es dicti sentència ferma.
Reclamar la llibertat dels polítics catalans no significa admetre que el seu empresonament tengui un caràcter polític. Segons la unitat d’intel·ligència de «The Economist», Espanya forma part dels vint països amb democràcia completa del món, i s’hi manté en altres classificacions. Em sembla inconcebible que en un règim plenament democràtic, és a dir on es reconeixen els drets fonaments i les llibertats públiques, es pugui considerar presos de consciència individus jutjats per tribunals que els atorguen totes les garanties jurídiques. Només en estats amb democràcies febles o que freguen l’autoritarisme hi ha persones que són a la presó per les seves idees; a la resta el que compten són els fets.
I tanmateix, és cert que l’expressió ha fet fortuna. A Catalunya, capes molt àmplies de la societat la consideren una veritat incommovible i a la resta del país molta gent, i no només en el si dels nacionalismes basc, gallec, valencià i balear, hi està d’acord. D’aquesta manera ha pres carta de naturalesa i com que les paraules no són més que etiquetes que la societat assigna a les coses, s’ha ampliat el sentit original del terme -detinguts per exercir els seus drets fonamentals- per incorporar els que ho són per tot tipus d’actuacions de caire polític. Així s’esvaeix la naturalesa il·legítima que tenia originalment.
Per aquesta raó, no seria estrany que qualsevol dia un llibre escrit per un historiador revisionista es referís a Tejero i Milans del Bosch com els primers presos polítics després de l’amnistia de l’octubre del 1977. És més, és possible que una associació no governamental d’adscripció islàmica censuri les condemnes per gihadisme i exigeixi la llibertat per a presos polítics que, al seu parer, només s’han dedicat a defensar les seves idees utilitzant les xarxes socials. Segur que molts pensaran que açò és una exageració. Deia Octavio Paz que per caure antipàtic només cal «tener razón antes que los demás».
Hannah Arendt va introduir el concepte de «banalitat del mal» quan, durant el judici del nazi Eichmann, acusat de complicitat en l’extermini dels jueus, remarcà que, més que un malvat odiós, el condemnat era un mediocre funcionari. Reconeguem que aquesta idea és molt pertorbadora, perquè ens fa candidats a tots a la comissió d’actes horribles.
El cert és que, acceptant que a un país plenament democràtic hi pugui haver presos polítics, hem banalitzat aquest concepte que, fins fa pocs anys, reservàvem pels casos de tortures a règims dictatorials i periodistes i activistes engarjolats a països que, a pesar de convocar periòdicament eleccions, no atorguen als seus ciutadans els drets i les garanties que aquí tots tenim. A Turquia, Rússia, Egipte o Nicaragua, el president és elegit per sufragi popular, però els drets humans queden difuminats i els tribunals actuen per complaure els governants. Llegir els informes d’Amnistia Internacional de la majoria de les nacions del món és un exercici trist que deixa palès que són ben enfora de gaudir dels drets d’expressió, manifestació i associació que aquí exercim amb una àmplia llibertat.
És cert que la democràcia, més que un règim polític, és l’aspiració a l’autogovern ple de les persones. Per aquest motiu, tots els règims pluripartidistes són imperfectes i és la nostra obligació demanar el seu aprofundiment. Les institucions són el pilar de la nostra forma de govern, però aquestes no se sostenen sense una cultura democràcia que ens faci gelosos de les nostres llibertats i vigilants de qualsevol retrocés. Arreu del món, les amenaces del terrorisme i la conflictivitat social han generat una erosió de l’exercici dels drets fonaments. A Espanya, fruits d’aquesta deriva són la Llei de Seguretat Ciutadana del 2015 i l’enduriment del codi Penal, els elements regressius dels quals és una exigència democràtica que es deroguin.
La democràcia s’enforteix lluitant pel seu desplegament efectiu. En normalitzar expressions com la de «presos polítics», l’únic que hem fet ha estat contribuir a la seva banalització. Ara el mal ja està fet, i estic convençut que els que en trauran més profit seran els enemics de la democràcia, que qualsevol dia l’utilitzaran en contra nostra. Llavors ens adonarem que, per molt que protestem que no volíem dir açò, som presoners de les nostres paraules.
amendezvidal.blogspot.com.es
