Cercant les arrels de la rivalitat entre el FC Barcelona i el Reial Madrid, cal que ens remuntem al segle passat, abans fins i tot del primer campionat nacional de Lliga, l’any 1929. El balanç és lleugerament favorable als segons, tot i que la diferència de victòries es poden comptar amb els dits d’una mà. Els blancs, guanyen en aficionats. Els blaugrana, venent samarretes.
I m’heu de permetre que faci el símil futbolístic, perquè en aquest esport, com en la política, si arribes tard i malament, sol ser un pecat capital.
Després dels darrers resultats electorals, ens xoquen les estratègies i les declaracions. Primer, dels qui atribueixen la pèrdua de vots a altres partits, a les àrees de gestió, o a una mala comunicació, en lloc de reconèixer que no han estat prou encertats. Caldria que els de l’esquerra -ara minoritaris- donin resposta als votants amb seny i responsabilitat, assumint acords i governant. Que facin un exercici d’autocrítica i gentilesa. Necessitem, també, que els que han obtingut més regidors, ho gestionin amb humilitat. I per acabar, estimats quotidians, oferir un pacte PP-PSOE és de llibre. O ets del Barça, o del Madrid, com vulguis. Però dels dos, és impossible.
Es confirma que molts aficionats, independentment del lloc on visquin, són dels dos equips d’elit més importants abans que del conjunt dels seus respectius territoris. Açò, que en benefici de la terra, convé que deixeu els egos a casa. N’hi ha massa.
