De què anam?

Rebaixes de final de temporada

|

Valorar:

Quan un producte te’l volen vendre rebaixat, per qualque motiu serà. Potser és que no té sortida o que no acaba d’anar bé. També podria ser que d’aquí a quatre dies ja no tindrà cap utilitat. O que és un santibel·li, com anomenàvem a Menorca les figuretes de guix sense gràcia ni interès i, per extensió, qualsevol altre objecte semblant.

Idò sembla que les rebaixes també s’han instal·lat en la política espanyola. És l’acabament d’una temporada molt llarga que va començar quan el dictador -després de signar encara cinc sentències de mort- se mos va morir ell, immers en un procés que els 32 metges que l’atenien no van poder resoldre. Durant quaranta-nou anys ha semblat que aquest país caminava cap a una democràtic homologable amb les del món occidental. Però tot fa pensar que açò s’acaba.

També és ver que en tots aquests anys la marca no l’ha perduda. I si qualcú en té dubtes, n’hi haurà prou que seguesqui les aventures del senyor Borrell, el ministre que fa de cara amable a l’exterior. La darrera que se li coneix és que ha organitzat una jura de bandera, dins el vaixell «Juan Sebastián Elcano», al port de Kiel. Sí, la ciutat on la Justícia alemanya va decidir que no era procedent extradir a Espanya el president Puigdemont, ni per rebel·lió ni per sedició...

Clar que és el mateix ministre que acaba de destituir el cònsol general espanyol a Escòcia per haver dit una cosa que hauria de ser òbvia. Que si els escocesos arriben a ser independents -ara preparen un altre referèndum- Espanya no vetarà el seu reingrés a la Unió Europea. En canvi no tenim notícia que hagi cessat el cònsol espanyol a Munic després que declaràs - a Alemanya!- que nazisme i catalanisme són la mateixa cosa... Potser encara l’ascendirà per tal disbarat.

Però les fetes del senyor Borrell no són una altra cosa que l’anècdota d’aquest final de temporada en què sembla que estan instal·lades la política i la justícia espanyoles, si no és que són la mateixa cosa. Tanmateix, el ministre no en fa una altra que no sigui voler tapar amb plastilina les vies d’aigua que ja inunden la sala de màquines.

Les rebaixes a què esteim assistint tenen molta més consistència. És el paper del senyor Rivera, instal·lat en un partit que havia nascut per emprenyar el catalanisme però que, qualcuns amb molts de doblers, es van pensar que també podria servir per a Espanya. I el pobre Rivera que s’ho va creure i va començar a escampar la seva incontinència arreu.

El seu discurs ha passat per tants de colors que té mèrit que qualcú el voti, perquè és com comprar un meló d’origen desconegut sense saber si és dolç o agre, o si sortirà llamenc o carabassa. La darrera és que el seu partit és tan ‘liberal’ que negociarà amb l’ultradreta el govern de la comunitat de Madrid, però sense fer-se fotos junts. Clar que no és necessari que se’n faci, perquè va quedar prou retratat a Andalusia.

Paral·lelament, el seu homo a Barcelona, l’ex primer ministre francès Manuel Valls, un E.T. a la política catalana, té previst estalonar la candidatura de l’alcaldessa de Podemos per evitar així un ajuntament independentista. Però més de final de temporada és encara l’actitud de la interfecta, la senyora Colau, que assegura que per mantenir el càrrec tots els vots són bons. Es pot ser de Podemos i acceptar aquesta frivolitat? Si és que sí, haurem de concloure que l’autoproclamat antisistema espanyol més que de rebaixes ja està en liquidació.

Tot açò succeeix els mateixos dies que la ONU, a través del Grup de Treball contra la Detenció Arbitrària, dictamina que el govern espanyol ha de deixar en llibertat i indemnitzar Oriol Junqueras, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Però com que toquen rebaixes, la resposta del govern és la mateixa que donen Cuba i la Xina en casos semblants. Fa veure que no està obligat a complir el dictamen -que ho està- i encara es rebota contra els seus autors.

Són també els mateixos dies que s’acaba el judici més important d’Espanya des de quan es va morir el dictador. I que arrossega tantes irregularitats, a judici dels observadors internacionals, que tot fa preveure que la sentència estarà en línia amb les acusacions que ja es van donar per bones el primer dia. Perquè per més que diguin que no hi ha presos polítics, la sentencia bé que ho serà, de política.

De moment, la Fiscalia (qui representa la llei) ja ens ha donat algunes pistes, criminalitzant els drets de manifestació i de resistència passiva dels ciutadans, i inventant la rebel·lió sense violència. I el mateix Tribunal Suprem, per altres causes també ha mostrat la poteta. Acaba de frenar la inhumació de Franco i d’atribuir-li el càrrec de cap de l’Estat des de 1936, quan era un simple colpista que atemptava -violentament- contra el govern legítim de la República.

Mentrestant, el gran problema del país és com es podrà fer perquè un candidat que ha obtingut més d’un milió de vots, el senyor Puigdemont, tengui vetada l’entrada en el Parlament Europeu. I si s’aconsegueix, a continuació haurem d’assistir al más difícil todavía, fer veure que la democràcia no se n’ha ressentit.

I el president en funcions, el senyor Pedro Sánchez, que s’ho mira i va pensant amb qui li convé més pactar per presidir aquest país en rebaixes. Però que, de moment, no ha donat cap senyal de voler que s’acabin d’una vegada.

Entre tots me recorden allò que es deia dels santibel·lis a Ciutadella, i que potser encara es diu: «Santibel·li de guixi ni cagui ni pixi, ni mengi ni bevi, ni fa sacrifici».