Els meus lectors ja saben que no som persona donada a optimismes i a autocomplaences. Pens que un espai d’opinió té raó de ser en quan exerceix la reflexió crítica. Ara bé, que procuri tocar ulls de poll, no vol dir que no ponderi les virtuts existents i les alegries. Malgrat el sistema neoliberal i l’ordre de coses existent, sigui portador del nihilisme, el món no està perdut del tot. És més, tenim el deure personal i col·lectiu de redreçar els ullastres torts. Així mateix, la humanitat afronta el present i el futur de manera complexa i ambivalent. Per açò, crec que és de lloar que setmanes i dies abans de les festes de Sant Joan molts ciutadellencs es preparin per viure-les. Les ganes de festa revelen que Ciutadella té una societat viva, amb ganes de fer comunitat i que les virtuts quotidianes de la seva gent tenen salut. En definitiva, cada persona, família i entitat fa la festa tant gran com vol.
A iniciativa del regidor d’UPCM José Negrete, el passat mes de març l’Ajuntament de Ciutadella va tractar sobre la conveniència de demanar a la Unesco que les festes de sant Joan siguin declarades part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Pel que va informar el MENORCA (22.03.2019), la proposta responia a l’angoixa del regidor, que ben segur és compartida per molts, que les festes esdevinguin un «enorme botellón» i a la creença que l’entitat internacional estableix mesures protectores.
No pos en discussió la bona voluntat del regidor, però si pos en dubte que la Unesco estableixi normes i sancions per allò que hauria de ser. Mantinc l’interrogant per una raó de pes. Les festes populars les fa i desfà el poble que les organitza i no la Unesco, que d’açò en té plena consciència. És a dir, la pilota sobre com volem les festes sempre serà dels ciutadellencs.
Per altra banda, malgrat sigui cert que vagin forasters a Ciutadella, el consum d’alcohol no és patrimoni exclusiu de la gent que ens visita. Ja hi ha constància en el segle XIX que els ciutadellencs regàvem amb alcohol Sant Joan i ha estat un costum aquest prou exercit al llarg de tota la història de les festes. Dit d’una altra manera, i encara que a molts no agradi, és un element més de la diversió, el qual al seu torn és un reclam. En conseqüència, i donat que sempre els convidats i visitants solen adoptar arreu on van els comportaments dels indígenes, l’única forma perquè els forasters no beguin en excés és que els ciutadellencs també ho deixin de fer. És viable aquesta proposta? Potser sí, però en tinc els meus dubtes.
Hi ha moltes maneres de fer i de viure les festes de Ciutadella. La gràcia és que tota la col·lectivitat, d’una manera o una altra, se les fa seves. Des de la gent major a la gent més menuda tothom té un espai i una expectativa. I així hauria de continuar, i tant els membres de la qualcada com l’Ajuntament ho haurien de tenir ben present. És a dir, assumir com a ètica d’organitzacio que hi ha d’haver moments tant perquè els bergants facin fer botar els cavalls com perquè els fillets i els vells gaudeixen amb les capadetes i les entrades en les cases; tant perquè sigui un espectacle, deixant que els cavallers puguin córrer sense perill d’atropellaments en els jocs d’es Pla, com perquè tothom en sigui un poc protagonista de l’espectable. Si un dia, cosa que per ara no té pinta, les festes es converteixen en una cosa de només d’uns quants, de bergants beguts, aquell dia hauran fet el darrer glop. Però la responsabilitat, si açò esdevé, haurà estat només nostre. Diversitat i complexitat en la unió açò és el cal procurar.
