Pedraules

Escaiola (433)

| |

Valorar:

Quan van aparèixer com a gotes alades de plomes i llum al pati de ca nostra, a Barcelona, em vaig pensar que eren els reietons que havien regressat a la ciutat després de la seva estada hivernal al continent africà. Eren igual de diminuts i s’havien reproduït en un nombre considerable. Com que eren tan minúsculs i la meva vista ha empitjorat amb l’edat vaig donar durant uns dies per bona aquesta falsa percepció ornitològica. Igual que els reietons -coneguts també a València com a safraners per la petita ditada daurada de damunt el reduït cap- es comportaven de manera audaç i desenfadada. Apareixien de cop al pati com si el cel els hagués escopit i es posaven damunt les branques rígides de la palmera nana o damunt el fil d’estendre de color verd i iniciaven el ritual d’aproximació fins a la pica de marès on sempre hi he procurat tenir plena d’aigua. Es comunicaven amb cants secrets i nerviosos i, com si un dels ocellets, el més valent, donés el sus, queien damunt la pica o als seus voltants i es posaven a beure amb una celeritat nerviosa injectada d’una sensació d’alerta permanent. Els vaig fotografiar. En van sortir fotografies digitals de mala qualitat. Els ocellets eren ximples i només mantenien una precisa i estudiada distància de seguretat. Darrerament m’ha intrigat el càlcul exacte d’aquest espai buit que interposen els animals amb els seus possibles depredadors, en especial els humans. Sempre és la mateixa distància de seguretat? Varia segons l’espècie? És rígida com una fórmula matemàtica o plàstica com una gruixada làmina de caramel calent? Amaga un missatge codificat, la xifra obtinguda després de calcular-ne el resultat? Cabòries absurdes d’imaginacions inquietes que no poden deixar-se d’activar. Fos quina fos la resposta, s’havia produït un miracle reproductiu i, tal vegada, jo hi havia contribuït de manera positiva.

L’amor forma cadenes d’amor. La revelació de la meva veïna Maria Jesús em va recordar els patis cordovesos. Un pati andalús d’aquella ciutat del sud avorrit i sense flors. Una veïna hi posa un dia un test de geranis o de clavells o de petúnies i, per imitació, una segona veïna o un veí afalagat per la visió floral compra un test de narcisos o d’hortènsies. S’ha encetat una cadena de flors. Tots els veïns i veïnes del pati cordovès adornen els seus balcons o finestres amb testos de variades i alegres flors. Aquestes atrauen els insectes. Els insectes atrauen els ocells. L’espectacle atrau als turistes i a la resta de la gent que viu a Còrdova. S’ha produït el miracle cordovès.

Amb els ocells salvatges passa una cosa semblant. La veïna del tercer primera, que ha llegit «Barba-rossa» i coneix la meva fascinació cap a aquests petits descendents dels dinosaures, m’ha estat demanant tots aquests darrers anys el nom dels ocells que, de manera puntual i estacional, visiten el nostre interior d’Eixample. El deixeble -en aquest cas la deixebla- acaba superant el mestre. Emocionada per la presència dels més de cinquanta ocells de raça petita al nostre pati va decidir comprar escaiola i donar així aliment als nombrosos visitants alats. La seva iniciativa va tenir un èxit espectacular i els ocellets es posaven a les baranes de ferro negre de la galeria i devoraven el menjar preparat comprat en una botiga d’animals. D’aquesta manera els va poder fotografiar amb tranquil·litat i, amb la instantània clara, va poder investigar i esbrinar la identitat i el nom d’aquells petitons ocells -de la mesura d’un ull de bou- que jo havia confós amb els meus estimats reietons. A l’entrada de l’edifici -quan vaig de viatge la veïna es queda amb molt de gust el meu ca-, al replà, em va desvetllar el nom exacte dels ocellets. No eren reietons, encara que tinguessin la seva minúscula i lleugera mesura. Es tractava de becs de corall senegalesos (Estrilda astrild). Segons el servidor d’informació ornitològica de la Generalitat de Catalunya: «Resident introduït, procedent de captivitat, -que manté petites poblacions naturals de forma molt localitzada en algunes comarques (Baix Llobregat, Barcelonès, Vallès Oriental, per exemple)». Quina decepció. No només no eren els meus reietons que havien criat a l’Àfrica i havien tornat de nou al pati de Barcelona per beure en la pica de marès sinó que no eren ni salvatges!

En aquest moment s’obre un interessant dilema ètic i moral. Les espècies invasores exòtiques són devastadores per a la fauna local. Ocupen el seu ecosistema. Es poden convertir en depredadores de les espècies autòctones. Caragol poma, eriçó orellut, visó americà, rata mesquera, tortuga de Florida, granota toro, oca egípcia, rossinyol del Japó, ibis sagrat, cotorres grises argentines o el nostre bec de corall. Les administracions i els particulars les combaten sense compassió, sense pietat amb campanyes exhaustives que aspiren a l’objectiu final de l’extermini. En canvi, ningú entendria -només qualque descervellat- que les migracions humanes fossin combatudes amb els mateixos mitjans. Així, què fer? En aquest doble dilema ètic i moral ho tenc molt clar. S’han de combatre les espècies exòtiques invasores. I s’han de donar totes les facilitats a les migracions humanes. No es produiria cap catàstrofe humanitària. Al contrari. Amb les polítiques migratòries actuals, la mar Mediterrània s’ha convertit en un immens i tràgic cementiri.

ESCAIOLA. Planta gramínia de diferents espècies del gènere Phalaris, de canya dreta, fulles aspres, panolla espiciforme, fruit petit ovalat que es dona com a aliment als ocells de gàbia; castellà alpiste.