Un dels comentaris més habituals en les cròniques de la presa de càrrec dels nous regidors i regidores és el referent a les paraules «jurar» o «prometre» fidelment les obligacions, amb lleialtat al Rei i guardar i fer guardar la constitució com a norma fonamental de l’Estat. Ens diuen quins i quants van escollir cada opció. També n’hi ha que, per convicció, no els hi queda d’altra que afegir «per imperatiu legal» just després de la referència a la monarquia.
És curiós que després de 40 anys, encara existeixi la connotació. En el diccionari quotidià no hi ha tanta diferència, però en el manament de la Reial Acadèmia s’assenyala -entre d’altres- que la terminologia del jurament posa a Déu per testimoni de qualsevol afirmació o negació.
Resulta que aquesta mateixa constitució defensa que ningú pot ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences. I em direu que la tria és totalment lliure, ho sé, però s’acaba manifestant la fe. L’altre dia, entre el públic, es comentava que la dreta sempre jura, i l’esquerra promet. Una afirmació molt simple, ja que les diferencies de pensament entre els partits polítics no ho són per motius religiosos.
S’hauria d’aconseguir el mateix compromís, també solemne, per adquirir la responsabilitat pública. Tan senzill com «assumeixo la feina de regidor/a amb responsabilitat, humilitat i entrega, d’acord amb els articles de la constitució.»
L’homogeneïtat, no hauria de ser tan difícil.
