Pedraules

Sicles (434)

| |

Valorar:

Una de les figures més fascinants, polèmiques, odiades i controvertides del Nou Testament és el personatge de Judes, un dels dotze apòstols de Jesús de Natzaret. La mala fama sembla merescuda si observam la seva figura, i el fet que va protagonitzar, superficialment. A canvi de trenta monedes de plata, en concret trenta sicles d’argent, va entregar Jesucrist a les autoritats jueves.

L’any 2006 es va publicar la traducció de l’Evangeli de Judes, un text gnòstic del segle II trobat el 1978 a Egipte on s’afirma que fou Jesucrist qui demanà a Judes que el traís perquè es poguessin acomplir les profecies. Si aquest text antic fos verídic («la veritable gnosi -escriu sant Ireneu- és la doctrina dels Apòstols»), Judes passaria a ser un instrument entre Déu i els homes i, per tant, un home bo, un sant.

Sense voler comparar Ada Colau amb Judes ni al sobiranisme amb el cristianisme -la distància és sideral, a pesar que molts historiadors relacionen les primeres revoltes cristianes amb els moviments independentistes encaminats a expulsar els romans del territori jueu que havien ocupat amb la violència de les armes- vaig pensar en aquest personatge bíblic el passat dissabte quinze de juny durant la pressa de possessió.

Encara que com a ciutadà de Barcelona m’hauria agradat que hagués implantat les mesures que, per exemple, va impulsar Manuela Carmena a Madrid (davallar l’Impost de Béns Immobles a les classes mitjanes i mitjanes baixes), que hagués aturat la sagnia de l’increment dels fets delictius que han convertit Barcelona en una ciutat més insegura que fa quatre anys o que hagués realitzat accions contundents per aturar els desnonaments que han augmentat exponencialment durant el seu mandat. Mateixa contradicció en matèria cultural després d’haver estat mereixedor d’un dels premis d’escriptura Montserrat Roig impulsats per la Unesco i per l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta matèria subscric la crítica ferotge de l’artista Francesc Torres que va acusar, en un escrit al diari «Ara», Ada Colau i els seus agents culturals de confondre excel·lència amb elitisme; un malentès malauradament, molt comú en el qual incorre l’esquerra a nivell municipal, autonòmic i estatal.

El que vull dir amb açò que jo no critic Ada Colau per les seves polítiques d’esquerres. La meva crítica és per la tria. Igual que Judes, a qui no consider un traïdor, Ada Colau a l’hora d’escollir els seus companys de viatge s’ha decantat pel PSC i per Ciutadans, que han estat encapçalats en aquestes eleccions per Manuel Valls. O, dit d’una altra manera, davant la tessitura d’escollir companys de viatge Ada Colau es decanta pels còmplices del 155, el PSOE i el PSC, que es van aliar amb la dreta corrupta i neofranquista del Partit Popular per tal d’ensarronar el govern de la Generalitat, empresonar els activistes socials i els seus dirigents escollits democràticament i enviar a l’exili el seu president com va fer Franco amb Lluís Companys. Si no n’hi hagués prou, Ada Colau, antiga dirigent de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, accepta de bon grat l’abraçada de l’os de Manuel Valls que va ser reclutat per les elits de Catalunya i de Madrid, com ha demostrat en un reportatge d’investigació el diari «Ara», amb la presència entre els seus avaladors de fons voltors immobiliaris que propicien cada dia, cada setmana, a Barcelona, els cruels i dramàtics desnonaments als quals s’oposava quan era activista.

Així com Judes es veu en el dilema de triar entre el moviment encapçalat per Jesucrist i les elits jueves que recolzen les autoritats romanes i tria aquestes darreres (i tots sabem com acaba la història); Ada Colau es veu en el dilema de triar entre el moviment independentista, encapçalat per Maragall a nivell municipal, i les elits catalanes que recolzen les autoritats repressores espanyoles, i tria aquestes darreres. Per tant, encara que hi hagi sicles d’argent per enmig, el sou i el prestigi de ser batlessa, no és una traïció. És una tria. Un decantament. Un desplaçament. Un canvi de posició ideològic. Entre els opressors i els oprimits, Ada Colau tria els primers. Entre els carcellers i els presoners, Ada Colau es decanta pels carcellers. Entre els desnonats i aquells que desnonen, Ada Colau tria aquells que desnonen. Entre la llista més votada per la ciutadania barcelonina i la desmesurada ambició, Ada Colau escull el poder.

És mala persona per açò Ada Colau? No! I ara! És una traïdora, Ada Colau? No! I ara! Ada Colau només ha escollit facció. Els lectors d’aquests modestos escrits saben que m’agrada molt una frase de la novel·la «El gran Gatsby» de Francis Scott Fitzgerald que he repetit, i repetiré, mil vegades, i que diu: «Només hi ha els perseguits i els perseguidors, els enfeinats i els cansats». No es pot ser perseguit i perseguidor al mateix temps. No es pot ser el coiot i el correcamins a la mateixa tira còmica. Aquesta principi filosòfic, que entén fins i tot un tendre televident de dibuixos animats, és la gran contradicció que ha abraçat Ada Colau i amb la qual haurà de conviure durant quatre anys. Com actuarà Ada Colau quan Manuel Valls i tots aquells a qui representa vulguin cobrar-se els interessos dels trenta sicles de plata? Com deim a Menorca, xalarem.

SICLE. Moneda hebrea. Pres del llatí bíblic siclus amb el mateix significat.