Potser ja he comentat altres vegades la senyalització que hi havia a l’aeroport de Barajas als anys seixanta. Quan hi arribaves per carretera, et trobaves un doble cartell, d’una rotunditat total, que et feien triar cap a on havies de seguir.
La fletxa que anava cap a la dreta emprava una refinada expressió tècnica. Deia «Vuelos nacionales», i era el camí que havies de triar si el teu vol no s’excedia de les fronteres que el general Franco mantenia protegides de l’exterior. En canvi la fletxa de l’esquerra no s’estava de refinaments i tenia escrit, sense contemplacions, «Al extranjero».
No fa falta haver estudiat psicologia per entendre què pensava la persona -l’autoritat- que va decidir senyalitzar d’aquesta manera l’entrada de l’aeroport. I que responia a la perfecció a la idea que la dictadura de l’època tenia dels conceptes de «nacional» i d’«extranjero».
«Nacional» equivalia a cosa coneguda, a control, a imperi de les ordres de qui comanda, i per descomptat a llengua única. «Extranjero» volia dir tot el contrari. Era el desgavell de la diversitat de les cultures i de les idees polítiques. I per paga, assenyalava aquell lloc on ja no et podien controlar.
En un viatge de tren de tornada de França, vaig fer coneixença amb un jesuïta que venia de París, on estava preparant la seva tesi doctoral sobre no me’n record quina història de la seva congregació. Per no interrompre la seva feina mentre seria a Espanya, venia carregat de llibres, una maleta sencera, segons me va dir.
I quan mos van aturar a la duana de Port-bou, en el taulell on la policia espanyola et feien obrir l’equipatge, vaig viure la millor representació del «Al extranjero» de l’aeroport de Barajas. El jesuïta anava davant meu i, quan va obrir la seva maleta de llibres, el funcionari es va fer enrere amb cara de retgiró. «Lleva libros», va dir fluixet al superior que tenia darrere...
No sé com devia acabar la cosa, però no vaig veure que el jesuïta tornàs a pujar al tren. Potser encara són allà, mirant un per un els llibres per si n’hi ha qualcun que no és adequat per a la sensibilitat nacional del país.
Naturalment que tot açò que dic forma part del passat, d’un passat que no desig que els espanyols hagin de tornar a viure. Tot i que també és ver que fa quatre dies hi ha gent que n’ha votat uns que enyoren aquelles formes.
I que hi ha partits que es diven democràtics i que pacten amb ells sense cap escrúpol. Fins i tot un partit que fins ara mos volia fer creure que era liberal. Però aquest rai, que ja s’ha tret la careta i ha espantat alguns dels seus propis seguidors, i dels seus avaladors francesos.
Però moltes coses que estan succeint aquests dies fan dubtar si encara anam envant. O si anam a reculons cap a aquells temps de tant d’ordre que només era permès llepar el cul a qui comanda. Ara mateix, amb la història de la mòmia de Franco, més de mil militars de graduació -a la reserva, supòs- han signat en la seva defensa. En contra, crec que no passen de trenta.
També aquesta història dels judicis contra el sobiranisme català, ens han fet descobrir que el temps no ha passat per a la Justícia. Perquè es van repetint els mateixos llinatges d’antany. Com si la cosa fos hereditària i passàs de pares a fills sense escrúpol ni vergonya. Ara mateix, a una filla del jutge Marchena l’ha ascendit a fiscal al marge de la norma.
I sobretot, ha ressuscitat el valor antropològic i salvatge de l’extrajero. Tant, que recorda aquell acudit del conductor que circulava en direcció contrària i que, quan va sentir que ho deien per la ràdio va exclamar: «Però que diven? Un no, són tots els cotxos, que van en sentit contrari».
En pocs dies hem assistit a la reclamació de l’ONU que deixin en llibertat els presos catalans. A les manifestacions d’Amnistia Internacional en el mateix sentit. A les declaracions dels juristes més prestigiosos que asseguren que no es pot impedir que Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Alfons Comín siguin parlamentaris europeus, tal com han decidit els seus votants.
Però la justícia espanyola ho veu d’una altra manera, com l’any passat quan no van poder pair les decisions de la justícia belga i alemanya en relació als exiliats. Clar, són les veus incomprensibles de l’extranjero. I també, que si qualcú condueix en sentit contrari, sempre seran els altres.
