La gran crisi que viu el partit Cs i la immobilitat i negatives del PSOE respecte Unidas Podemos no són casualitats. Responen a les pressions que efectua el gran capital vers Ciudadanos, partit que, a més d’anticatalanista, fins fa poc es proclamava davant de tot reformista, i el PSOE perquè s’arribi a formar, més prest que tard, un govern rosa-taronja. Els beneficis del capital estan ferits per la qual cosa interessa emprendre noves reformes, és a dir, retallar i privatitzar. Els poders a l’ombra reclamen un govern neoliberal.
El capital considera el PP amortitzat. Sap que popularment està ferit de mort, desacreditat i deslegitimitat davant l’opinió pública pels escàndols de corrupció i que seran necessaris mesos o fins i tot anys perquè recuperi volada. Així mateix, sap que si s’arriba a formar un govern PSOE-Unidas Podem no hi haurà canvis que donin més ales a la iniciativa privada i probablement es doni un augment dels impostos.
Darrere els guanys de les grans empreses hi ha interessos de classe social i res pus. És una afronta al sentit comú, al més mínim sentit crític pretendre que, després de la gran depressió patida resultat de la desregularització i liberalització dels capitals globals, les polítiques econòmiques han de seguir pel mateix camí. On anat a parar les proclames de Nicolas Sarkozy del 2008 per reformar el capitalisme? Persisteixen les mateixes polítiques que ens van dur al desastre mentre els problemes no deixen de créixer (més deute públic i privat, més desigualtats socials per l’atur i la precarietat laboral, més problemes mediambientals).
El PSOE fent polítiques neoliberals, potser serà del gust de les grans empreses, però no de la majoria del seu electorat i molt especialment del jove, el qual va traspassar el vot en les darreres eleccions de Podemos al PSOE pel caire centrista de Sánchez i perquè Unidas Podemos, a més de mostrar desori, ja es presenta amb un perfil absolutament socialdemòcrata. Posats a triar, l’electorat va preferir l’original a la fotocòpia.
Però, s’equivoca el PSOE si creu que té molt de crèdit de confiança pel davant. La militància partidista de les esquerres actualment està més en les esquerres del PSOE que en el seu propi partit. En els darrers vint anys no ha deixat de perdre militants i no té quadres joves. Quan el 1982 Felipe González va guanyar les eleccions va disposar de grans equips de professionals els quals van procedir de les classes en ascensió social dels trenta anys gloriosos del creixement econòmic tardofranquista. Llavors les universitats es van mig buidar de professors per ser cridats a dirigir ministeris, secretaries, organismes de nova creació, comunitats autònomes i ajuntaments. Aquella sociologia només ha fet que envellir i morir. Perquè torni a ser com abans, el PSOE haurà de fer un enorme esforç per tornar a il·lusionar a amples capes de la població jove, i no tant jove, que només han vist precarietat laboral, malbaratar la major part del sou en un sostre i la impossibilitat de fer plans de futur.
Si la gent no veu millores en les seves vides és molt possible que abandoni ben prest tota esperança en el PSOE. Llavors tornarà el joc en mans dels partits més a l’esquerra els quals s’hauran de plantejar moltes coses, des de les formes d’organització a les polítiques que volen portar a terme per conformar una societat més solidària.
Sempre que les desigualtats creixen puja el ressentiment. Un sector de la població culpabilitza les minories dels mals. Està per veure si aquesta resposta anímica té més recorregut o no en Vox. És possible que no, que el partit de Santiago Abascal hagi tocat sostre malgrat segueixin pujant les injustícies. Però Vox, com també Cs, el PP i el PSOE no són totalment lliures, tots tenen al darrere financeres i mitjans de premsa que fan apostes. Tots caparruts en persistir en les mateixes polítiques neoliberals. Mai en tenen prou.
