Fa uns dies, una amiga m’enviava un enllaç d’aquests que es solen trametre a través del wapsap. El text pareixia d’una pàgina de bons auguris, i deia: «les bones persones estan fetes d’acer inoblidable». L’autora rallava de paciència, de bondat, d’amabilitat, de qualitats que tots podríem arribar a assolir, si no fos perquè estem obligats a viure en estat d’alerta. Perquè els gols t’arriben de per tots els costats, de jugada, de falta, de penal, o directament per l’esquadra, i a poc a poc ens hem anat convertint en guarda metes.
I de sobte vaig recordar una entrevista que va fer el gran Eduard Punset a Tomasello, especialista en psicologia comparada entre humans i simis. Definia que som primaris, micos que podem anar entrenant en sentiments, i que els nostres valors varien en funció del cercle en què ens movem. No ens comportem igual amb coneguts que desconeguts, en l’àmbit laboral que social, o esportiu. L’aprenentatge és tan senzill com fer-ne una transacció de valors i d’afectes.
O sigui, que l’acer inoblidable et vindrà a través d’altres, d’aquí la importància del paisatge que sàpigues escollir. Perquè la bondat i la gentilesa, per després reproduir-les, les haurem d’aconseguir de persones que siguin valuoses per a la comunitat. Tan senzill i tan complicat, ja que requereix grans dosis d’intel·ligència. Cerqueu noms propis, especials, d’aquells que satisfan l’hàbit de l’encontre. Tindrem acer inoblidable, i serem savis.
