Pedraules

Formentera (436)

| |

Valorar:

És un clàssic de la nostra estimada, colonitzada i mestissa cultura insular d’arrel catalana i de dominació supremacista castellana. Un turista, un viatger, un visitant, un resident temporal vingut del continent queda fascinat per una de les nostres illes -Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera o Cabrera- i escriu, embasta, pinta o filma una novel·la, una cançó, un quadre o una pel·lícula respectivament; composicions on ens diuen com som els illencs, quins són els nostres defectes, quines són les nostres virtuts i el camí que hauríem d’agafar si fóssim tan espavilats com ells que han abandonat la seva terra -temporalment o definitiva- perquè allà no estaven del tot satisfets o no els tractaven com creien que els havien de tractar. Com és natural, aquest gènere -perquè per la continuïtat en el temps, la regularitat, la quantitat i la profusió estilística se’l pot qualificar perfectament de gènere-, ha donat obres mestres -poques-, obres mediocres -moltes- i obres infumables -la majoria-.

La darrera demostració d’aquest producte de les illes que he tingut la sort de veure ha estat el film Formentera Lady de l’actor, i ara director, Pau Durà. El plantejament a l’hora de l’aparició de la romàntica inspiració no fuig del guió estipulat. L’intèrpret valencià va de vacances a Formentera amb la seva dona embarassada de bessons, se li encén la bombeta i posa tota la seva empenta i entusiasme en dirigir la seva primera pel·lícula. I més quan s’assabenta que la petita illa de Formentera, que molts menorquins no hem tingut la sort de visitar per l’extraordinària dificultat de les rutes marítimes i aèries -de les terrestres ni en parlem-, va ser el cau preferit durant els anys seixanta de músics de la categoria de Bob Dylan, Jimi Hendrix, Eric Clapton, David Gilmour de Pink Floyd o Robert Fripp líder del grup britànic King Crimson. Precisament, una cançó de King Crimson, Formentera Lady, escrita per Robert Fripp, dóna títol a la pel·lícula: «Les cases gelades de calç vigilen la línia de la costa». Una imatge bellíssima, impactant i realista, una bona cançó d’un grup extraordinari dedicada a una de les nostres illes Pitiüses com a excusa per escriure un guió i dirigir un film. Són les dues cares d’aquest fenomen i les següents classificacions que he intentat explicar a l’inici de l’escrit. Per sort, Pau Durà, que va sentir la por natural de la paternitat quan era de vacances a Formentera, no parla de les seves neures ni de la seva experiència personal. Té la precaució de posar-hi un filtre i crear una intel·ligent analogia. Parla de la seva por a la paternitat -molt natural en la majoria d’homes- a través d’un vell hippy que no va criar la seva filla i que ara s’ha de fer càrrec del seu net. Dit d’una altra manera. Pau Durà teixeix un preciós i eficaç salabre amb la intenció d’atrapar la sal de Formentera. El clorur de sodi resta als fils del salabre i l’aigua dessalinitzada torna a caure a la mar. Els pescadors en diuen «fer pota» (jo asseguraria que també es deia «fer ble», però com que no he trobat cap referència per enlloc no ho puc assegurar). Vuitanta-cinc minuts de tòpics i de paisatges meravellosos. Així, per què he vist la pel·lícula? Bona pregunta, estimat lector. Perquè no sabia si la pel·lícula era bona o dolenta abans de veure-la, i, sobretot, perquè no conec Formentera. No hi he anat mai -he estat dues vegades a Cabrera i cap a Formentera- i em volia alegrar la vista amb les seves platges, els seus camps, les seves salines, les seves badies. També perquè hi actuava na Laura Pons que interpreta un paper que, després de veure la pel·lícula, em sembla transcendental per la seva potent i oculta simbologia. Amb la mestria deixondida i irònica que la caracteritza, na Laura Pons ens explica, amb la demència senil del seu personatge, la pèrdua de memòria de les nostres quatre illes.

Sembla una paradoxa. Però ens conten. Encara no hem merescut el dret de contar-nos. Tal vegada un dia ho aconseguirem. I, el més fort de tot, és que qui no ens deixa contar-nos no són les malèfiques forces exteriors. Els nostres polítics, els nostres empresaris, les nostres forces vives i socials no volen que ens contem perquè donaríem una visió realista de les nostres idíl·liques, idealitzades i fantàstiques illes. Trencaríem la imatge superficial i dificultaríem una explotació industrial que ha funcionat i ha afavorit unes elits i ha deteriorat el paisatge i la qualitat de vida de la gran majoria dels illencs. No, no volen que ens expliquem, no volen que ens contem, no volen que ens filmem. Volen -i hi destinen grans quantitats de doblers públics i privats- que ens expliquin, que ens contin, que ens filmin, que ens esculpeixin.

Com a prova, un botó. Aquesta setmana d’onada de calor el diari «El País», a través de la seva revista «Icon», fa una comparança entre la joventut de la gèlida Finlàndia i de la càlida Espanya mitjançant entrevistes a diferents joves d’ambdues nacionalitats. Una finesa de nom Emma i de 22 anys, per exemple, diu, amb un to conciliador: «Vaig ser a Mallorca una vegada i conec la paella i el flamenc». Fan ganes de tirar-te a la piscina de l’hotel des de la barana d’un balcó. «Formentera Lady dance your dance for me», va escriure Robert Fripp.

Encara que no estigui demostrada la relació amb el topònim illenc, Formentera significa en la nostra llengua «camp de forment; castellà trigal». Formentera és una illa situada al sud d’Eivissa i és una destinació turística estival de famosos de tot el món.