Ni «Chernobyl», ni «Juego de Tronos» ni «House of Cards». Aquestes darreres setmanes m’he estat mirant una nova versió completa de la sèrie «Heidi» a través del canal Netflix amb la meva filla. Les tendres i simpàtiques històries de la nena orfe que porten a viure als Alps suïssos amb el seu avi, però aquesta vegada explicades a través d’uns dibuixos animats fets en 3D amb una nova melodia i repartits en 39 capítols.
La veritat és que quan tornes a veure una sèrie de la teva infància però ho fas amb ulls d’adult, t’apareixen un munt de detalls que no n’havien estat mai presents al teu subconscient i que en el cas de la Heidi, anaven plens de missatges positius per l’educació dels infants, a banda d’entreteniment i emocions. Al·lusions al valor de l’amistat, a l’esforç per assolir els teus objectius a la vida, a l’estima pels grans, al respecte o el perdó i d’altra banda, retrats de personatges molt ben definits que il·lustren l’enveja, la cobdícia o la rancúnia, entre d’altres.
Sincerament pensava que empassar-me la Heidi es convertiria en una mena de suplici a favor de la causa però l’experiència va ser completament positiva i crec que per a ella també. Per cert, això de poder veure les coses quan tu vols i no quan la graella de programes ho decideix, és un gran avenç del segle XXI de què representa la vida moderna.
