De rebot

El rei Pere el Gran i l’expansió mediterrània

|

Valorar:

Fill de Jaume I, dit el Conqueridor, germà de Jaume II de Mallorques i pare d’Alfons el Liberal, conqueridor de Menorca el 1287, el rei Pere (1276-1285), anomenat el Gran, protagonitzà l’expansió catalana per la Mediterrània. La seua biografia és pròpia d’un heroi cavalleresc, així l’autor de «Curial e Güelfa» narra l’èpic combat que lliurà a Bordeus contra Carles d’Anjou, i Dant a la «Divina Comèdia», setè cant del Purgatori, en diu que duia cenyit el cordó de totes les virtuts («d’ogne valor portò cinta la corda»). Com els grans conqueridors des del temps d’Alexandre Magne o de Cèsar, que no poden aturar-se a l’hora de crear un imperi, el comte-rei Pere II, vencedor dels Anjou aliats del Papa de Roma, no estarà en posa durant el temps de vida portant l’estol dels almogàvers al Magreb, per terres italianes i a les illes de Sardenya i Sicília.

Créixer o morir, els herois ho saben. Ho saben també les élites del capitalisme mundial per a les quals no hi ha cap tractat contra el canvi climàtic que posi límits a la seua avidesa. La seua visió de la història és un camí doble: dominació d’uns éssers humans per uns altres i progrés de la humanitat com una marxa inexorable cap a la catàstrofe. Avui no cal ser cap profeta per assenyalar l’amenaça real de l’escalfament global i la destrucció de la biosfera. Ho publiquen els científics, tot i que els poderosos no els fan cas. Ho saben els mandataris mundials, però no tots ho diuen (que no convé al bé comú?) i menys encara ho practiquen.

El dilema no és, emperò, com en temps passat, créixer o morir; s’evidencia ara: aquest creixement és mortal de necessitat. El planeta dels plàstics, de l’acumulació de CO2, del malbaratament global de recursos no renovables, dels desequilibris i la injustícia permanent és un vehicle llançat al precipici. Encara no hem posat el peu al fre i ja ens hem passat de frenada.

El filòsof de la Història, l’italià Enzo Traverso (Piamont, 1957) cita Walter Benjamin per superar el pessimisme: només hi ha possibilitat de redempció a través del pensament. Però Benjamin, desesperat davant la màquina avassalladora del nazisme, se suïcidà a Portbou. Només podrem salvar-nos si posam ordre a la nostra història (i la tenim en compte), renunciam al principi únic del mercat, de la competició, de l’avarícia i de la pugna constant per la dominació d’uns humans per altres. Som-hi.