Pedraules

Coca (437)

| |

Valorar:

Els britànics van expropiar una illa. Ja les solen fer, aquestes coses, els britànics. Funden imperis fabulosos, colonitzen regions vastíssimes, prenen el te i, de tant en tant, compren a preu pactat petites illes. Ho duen en el seu ADN. Fan coses extraordinàries sense perdre mai el componiment.

En el cas que tenim entre mans ens referim a un illot portuari de la mar Mediterrània. L’illa del Rei, situada a l’entrada del port de Maó. Primer, per seguir un ordre escrupolós, l’origen del nom. Aquesta porció de terreny rodejada d’aigua d’aproximadament 42.5000 metres quadrats i 900 metres de perímetre costaner, havia estat coneguda originàriament com l’illa dels Conills. Va tenir aquest nom fins a l’any 1287, quan el rei català Alfons el Franc, o el Liberal, hi va desembarcar amb la seva flota. Menorca era llavors musulmana i, per commemorar la conquesta, el dia 17 de gener es convertí en la nostra diada. Com va deixar escrit el cronista valencià Ramon Muntaner: «E lo senyor rei, ab les galees, estava escala en terra, a l’illa dels Conills».

La conquesta d’una terra també duu aparellada la conquesta dels topònims i de les paraules. Els indrets continuen sent els mateixos però la manera d’anomenar-los la dicten els conqueridors.

A principis del segle XVIII, una vegada estalonat el domini anglès a Menorca, els britànics alçaren un hospital naval per a la marineria a l’illa del Rei. Segons l’escriptor Leandro Fernández de Moratín, aquests hospitals navals -posa com a model el de Greenwich situat al sud de la riba del riu Tàmesi-, eren la clau que explicaven el formidable poder de la marina anglesa al segle XVIII: la convicció que els mariners eren, per a la flota, més importants que els sofisticats i aerodinàmics vaixells.

A diferència dels catalans, els anglesos també es van apropiar dels topònims –sobretot els topònims del port de Maó- però no es van apoderar de les propietats dels habitants. Havien escollit l’estratègica illa del Rei –a partir de la instal·lació de l’hospital naval passaria a anomenar-se Bloody Island- i havien de pagar, després d’imposar el preu de l’expropiació forçosa, al propietari. El preu s’establí en 265 lliures esterlines, quantitat que era considerada en aquella època una petita fortuna. Gabriel Xerès, el propietari maonès de l’illa no va cobrar al comptat la important indemnització. De fet, no va veure mai la quantitat estimada. Era l’any 1722 i el governador de Menorca Richard Kane havia estat qui havia ordenat desposseir l’illa al seu antic propietari. Van passar els anys i Gabriel no rebia la quantitat promesa ni tan sols cap avançament ni cap pagament pel lloguer. Els anglesos se’n van anar de Menorca, 1756, els van substituir els francesos, de nou els anglesos l’any 1763. El senyor Xerès va morir i va deixar dues filles petites, Maria i Catalina. Van recórrer a les Corts locals i, per mediació del síndic maonès Joan Pons Andreu, es va tractar de solucionar el deute. Havien transcorregut 57 anys des de l’expropiació. Coneixedor, a la fi, el Govern anglès va ordenar, mitjançant escrit al governador de Menorca, el pagament al síndic i apoderat de les filles el deute pendent més interessos. Els doblers no van anar a parar encara a mans de Maria i Catalina.

Era l’any 1785, Menorca tornav-a a ser espanyola des de 1782. I aquí apareix el nostre heroi, en Pere Coca, que protagonitzarà una autèntica odissea pròpia d’una novel·la d’aventures. Era natural de Vilanova del Camí i residia a Maó des de petit. L’única solució plantejada era viatjar fins a Londres. Amb els poders i les escriptures va emprendre el camí. Va embarcar cap a Barcelona i va travessar la frontera en direcció a Bordeus. En aquest port esperava trobar un veler que el dugués a Londres. No el va trobar. Va esperar. Els pocs doblers s’acabaven. Va decidir creuar França a peu. Es va perdre, va trobar mal temps, va fer mil feines per sobreviure. Va passar per Angulema, Poitiers, Tours. Orleans, París... A pesar de les nevades el seu ànim no va decaure. Amiens, Alberville, Boulogne, Calais. Travessar el canal costava una quantitat mòdica i Pere Coca va arribar a Dover sense doblers a les butxaques. El trajecte fins a Londres es convertiria en un autèntic malson. El dia 11 de gener va arribar a la capital britànica. Es va presentar al consolat espanyol malalt i esgotat. Un cavaller espanyol el va socórrer amb alguns xílings. Va cursar un escrit suplicatori al cònsol. Don Bernardo del Campo el va rebre el dia 17 de gener. El va enviar a un hospital i es va encarregar d’esclarir el problema relacionat amb l’illa del Rei. Una vegada restablert va ser enviat en una nau fins a Bilbao i, proveït d’un salconduit, va fer via fins a Madrid on es va entrevistar amb el comte de Floridablanca. Seixanta anys després, les germanes Catalina i Maria Xerès van poder cobrar la indemnització derivada de l’expropiació. Què va moure Pere Coca a fer aquest llarg, costós i perillós viatge? Era un comissionista o estava enamorat d’una de les dues filles de Gabriel? No ho sabem. O encara no ho sabem. En temps d’egoismes ferotges, d’empaties segades, de narcisismes que exclouen els altres la proesa del català de Vilanova del Camí ens sembla extraordinària. El nostre personatge que es va enfrontar a tot un imperi per revertir una injustícia i ho va fer amb una constància i una tenacitat a prova de bombes no té cap estàtua a Menorca. Que serveixi d’homenatge aquest modest escrit que evoca la seva admirable figura.

COCA. Massa de farina pastada i cuita amb oli o saïm. Del baix alemany koka, amb el mateix significat.