Amb els peus a l’aigua salada i les mans a una cintura nua millorable comproves com altres llueixen uns abdominals que no has tingut voluntat per aconseguir, fins i tot en cossos tan antics com el teu. Intentes consolar-te en el fet que no tens temps per anar al gimnàs, perquè estàs més ocupat, però és un remei psicològic homeopàtic estèril, fraudulent, i tornes a l’arena per posar-te la samarreta amb el pretext que tant de sol no és bo, sobretot a les espatlles.
A les trobades interanuals amb col·legues nadius o forasters que arriben a l’Illa de vacances estivals, esdeveniments esporàdics o organitzats per promotors animosos amb el pretext de coincidències passades, comproves els efectes del temps, un impacte que la convivència diària no permet detectar entre els menorquins de tot l’any i visió continuada. Intentes trobar aspectes en què surts guanyant però no pots evitar que els negatius et minin una mica la moral.
A unes festes, no pots evitar que algú acabat d’arribar t’expliqui un viatge enfora que tu no has pogut fer fins ara i que te faria ganes. A la vorera, amb el peu a una barqueta inflable, apareix un antic company de feina amb una luxosa embarcació d’oci que no t’expliques com ha pagat. També ha llogat una caseta a una urbanització conjunturalment de moda a gairebé deu euros l’hora. Intentes calcular com ho fa, i no surten els comptes ni el consol. Un altre, a una torrada pinxito en mà, comenta que enguany ha fet cinc maratons, quan tu gairebé no pots passar dels cinc quilòmetres sense conseqüències.
Les vacances estivals ens deixen en evidència, són un temps perillós per a les personalitats fràgils davant la nuesa. La clau no és refugiar-se en el fals discurs xupi guai que diu que un ha d’estar bé només amb un mateix sense comparar, perquè un sempre es compara. La clau és encaixar les derrotes bé, amb esportivitat, aprofitar les que puguin servir d’estímul, i que no ens afectin a l’hora d’afrontar el llarg, i més vestit, hivern. Ànims!
