Flor de sofre

Polítiques de neutralitat o de diversitat?

| |

Valorar:

Els llacets grocs, mostra de rebuig pels empresonaments pel procés de Catalunya, però també molts altres símbols, són motiu de controvèrsia i malestar pels qui defensen que els espais públics i les institucions han de ser «neutrals». Així mateix, i de tots cantons, n’hi ha qui defensen, sense cap argument, que existeixen símbols inacceptables i memòries que han de ser esborrades. La reacció pura i dura.

És evident que les societats tendeixen a ser consensuals. És a dir, mostren en el dia a dia valors compartits, els quals a més són celebrats com a manifestacions identitàries en moments puntuals de l’any, especialment en les commemoracions patriòtiques. No cal ni dir que quan una societat és atacada per una altra el consens és referma i la divergència interior és eliminada. La història en va plena de persecucions de minories de tot tipus quan hi han guerres. Ara bé, açò no vol dir que en la vida quotidiana no hi hagin dissidències a l’interior de cada un dels pobles. Cada persona i cada societat concreta viu amb un pluralitat d’idees, valors i creences, molts d’ells irreductibles i enfrontats. Per aquest motiu mai hi ha enlloc una absoluta tranquil·litat social i personal. Sempre es tria, sempre es guanya i a la vegada es perd. Per posar un exemple, davant el qui comet un delicte podem ser justos o compassius, podem intentar que el valor de la compassió suavitzi el veredicte de la justícia, però en el fons són els valors de la justícia i la compassió irreductibles. El qui fa l’opció de la compassió com a valor superior, que està per damunt de qualsevol altra, una condemna és una afronta. I igual afronta representa el perdó pel qui creu en la justícia, amb els seus ulls tapats, la seva balança i la seva espasa.

Per tant, no existeixen les neutralitats i anar al darrere del noble objectiu del consens no ha de ser sense la consciència que en té molt de ficció i que es paga un preu. Si no és així, la política de la «neutralitat» és pura i dura dictadura i opressió.

És evident que davant el pacte territorial trencat és necessari que les parts es posin d’una vegada a parlar, sigui per beneir un trencament jurídicament definitiu al que ja s’ha donat emocional o per reconstruir el demos hispànic amb una nova Constitució, però mentre açò no es doni, l’únic camí a seguir es que es respecti la diversitat d’opinions, amb els seus símbols. Per tots aquestes reflexions, em sent molt incòmode davant els partits que proclamen polítiques de neutralitat. Amaguen una profunda intolerància i ens la volen fer combregar amb pedres de molí. Si a algú li molesta el llacet groc, que se’n posi un altre d’un altre color per manifestar que hi ha està en contra, però impedir la manifestació de la pluralitat de parers no té lloc en una democràcia lliberal.

En conseqüència, les institucions i els espais públics haurien de tenir com a horitzó ètic no tant sols la protecció de la diversitat sinó també la seva promoció. I en aquest sentit, tots els centres d’ensenyament i centres públics de cultura haurien de tenir molt més protagonisme del que tenen. Perquè la tolerància només es pot adquirir a base de coneixements d’història, antropologia, filosofia, idiomes... d’aprendre que l’espècie humana és culturalment diversa, no programada genèticament, i que funciona amb contradiccions, per la qual cosa no hi ha cap poble i llengua millor que una altra.

És una llàstima que en tots aquests anys de democràcia, els diferents governs no hagin promogut reformes de veritat perquè els centres d’ensenyament siguin puntals per la formació dels ciutadans lliberals i tolerants que qualsevol democràcia necessita.