De rebot

Iguals, però no sempre ni per tot

|

Valorar:

Albert Camus va escriure que la primera exigència en el quefer diari és la rebel·lia davant fets indignants. Per l’home rebel la revolta juga el mateix paper que el cogito dins l’ordre del pensament. Jo em revolt; per tant, ‘nosaltres’ som. Aquest pas del jo al nosaltres travessa el pont que duu de la solitud a la solidaritat. No hi haurà autèntica democràcia sense que l’individu en faci el trajecte.

L’ésser humà devé ciutadà, en democràcia, si és subjecte de drets i deures. Com a individu, però també col·lectivament fent part del ‘poble’. Homes i dones tenim, doncs, una doble identitat: som part d’un cos polític (abstracció en el cel de les idees) i també membres singulars d’un cos social (tocant de peus en terra, persones úniques i irrepetibles.

Una democràcia de qualitat mai ha de perdre la consideració d’ambdues realitats, sovint en tensió o en conflicte. Si a mi em diuen que tenc el dret reconegut a la igualtat i a la no discriminació, però resulta que una cosa tan fonamental com és la meua llengua catalana no gaudeix d’un estatus real equiparable, dins el meu propi territori, a la llengua espanyola, senyora i majora en supremacia notòria dins molts àmbits, no em sembla que la justícia funcioni amb l’equitat que se li suposa. Si més no, l’asimetria hauria d’afavorir el marginat i no el marginador. Valgui un exemple: el castellà és ‘requisit’ per accedir a qualsevol lloc de treball, especialment a la funció pública; el català, en canvi, com a màxim només té la consideració demèrit’ en la majoria de casos. En l’àmbit judicial, dins una comunitat amb cooficialitat bilingüe no hi haurà cap jutge o metge que ho sigui ignorant la llengua espanyola, i si sap anglès, alemany, francès, danès, etc., segurament obtindrà més punts en les oposicions. Però, ai!, la capacitació en llengua catalana, també constitucionalment oficial aquí i ara, gairebé no compta, o comptarà com a ‘mèrit’, no exigible.

Més casos d’asimetries o discriminacions són observables, no cal dir-ho, en altres camps de la vida social, econòmica, cultural, religiosa, etc., i en la pràctica política (inversions, accés als mitjans...). Totes aboquen a la mateixa base: la distància sideral que hi ha entre les paraules institucionals (dret al medi ambient sa, a l’habitatge digne, al treball per a tothom, a la igualtat, a la llibertat d’expressió, etc.) i l’abast real en què els drets es concreten.