A l’aeroport, abans d’embarcar, vaig escoltar dues parelles que feien el resum de la seva estança a Menorca. Sempre he trobat enriquidor conèixer opinions, tot i que em vaig sentir una mica utilitzada. Em pensava que els atrèiem pel caràcter diferenciat, però no rallaven de ca meva com l’acollidora i sostenible. La que inclou la preservació del patrimoni natural, manté la qualitat de vida, i promou els productes locals.
La seva Menorca és la illa verda i blava dels vídeos promocionals i les xarxes socials. La roqueta que els va decebre. Turqueta i Macarella, es queixaven, plenes a vessar i sense possibilitat d’accés a partir de les 8,30 hores. Costos abusius d’hostatge i restauració. Sense dificultats econòmiques, qüestionaven tornar. Troben destins genials més assequibles i amb espais exclusius. En positiu, açò sí que els va ben satisfer, el bany d’argila a Cavalleria. I lo millor: els cavalls i els bots a la Festa, que són impressionants i únics.
Vaig pensar que les persones prenen afecció als llocs i els transformen progressivament perquè siguin els seus. Un fet que ens pot canviar el caràcter. L’emplaçament, crec, està en la identitat i en la vinculació entre el resident i el visitant. Tenim la història, el patrimoni, la cultura, l’entorn natural, la gastronomia, l’art, la literatura... però realment no és el que busquen. Ni l’estiuenc de sol i platja, ni el de qualitat, el sentit del lloc està en el turisme responsable.
