Pedraules

Cotx (440)

| |

Valorar:

L’anècdota és famosa i clarificant. Cuba demanava una certa autonomia governamental a Espanya, ja que se considerava una nació i era la metròpoli, que es trobava a moltes milles nàutiques de distància i a l’altre cantó de la mar, qui prenia totes les decisions. Aquestes demandes d’autonomia van ser desateses i menyspreades de manera arrogant. Cuba es va aliar amb els Estats Units, una potència emergent, i va aconseguir la independència després de més de cinquanta anys de lluites que es van materialitzar en l’imaginari col·lectiu en el misteriós enfonsament del vaixell de guerra nord-americà al port de l’Havana, el cuirassat de segona classe «USS Maine». La part significativa de la història, i que ara ens interessa força pel seu simbolisme, és que, quan la llibertat del poble cubà ja era irreversible, els espanyols van acceptar les demandes exigides pels cubans. Naturalment, ja era massa tard i Cuba es va convertir en una república el 20 de maig de l’any 1902. La història posterior és ben sabuda. Dictadures, revolucions, comunisme i, una vegada els Estats Units convertits en una potència mundial i haver adoptat l’arrogància dels imperis, bloqueig.

Els paral·lelismes internacionals amb la realitat actual espanyola són evidents i clars. Quan Cuba es va independitzar regnaven a Espanya els borbons. Ara, també. La fúria del discurs del nostre rei el dia 3 d’octubre i l’empatia amb els policies i els seus comandaments que van exercir una repressió brutal, covarda i mesquina té moltes similituds amb la posició espanyola amb Cuba.

No he consultat l’hemeroteca perquè no fa falta, però estic segur que el rei Alfons XIII també devia renyar els cubans, com va fer Felip VI amb els catalans.

Res de nou davall el sol. Com si els reis espanyols de la dinastia francesa tinguessin un manual que els serveix per conservar el tron i perdre els territoris heretats per la via dinàstica de la sang.

El famós i grotesc episodi protagonitzat l’any 1960 per l’ambaixador de Franco a Cuba, Juan Pablo Lojendio, perdent els papers, interrompent un programa de televisió en directe i insultant i intentant agredir Fidel Castro va tenir un episodi anàleg, però sense tanta èpica històrica ni tanta testosterona, quasi vuitanta anys després amb el ridícul de Josep Borrell insultant un presentador de la televisió alemanya que també va demanar per la repressió espanyola. Mateix manual reial, mateixa fúria castellana dels seus cortesans, mateix ridícul d’arrel castissa i, sobretot, mateixos resultats nefastos per a la imatge d’Espanya i, açò també és greu i destacable, mateixos aplaudiments de la claca dels intel·lectuals monàrquics i dels mitjans de comunicació afins.

I aquesta és la diferència més destacable entre els famosos intel·lectuals de la Generació del 98 i els intel·lectuals famosos espanyols de pandereta del segle XXI. Els primers van ser hipercrítics amb el govern espanyol i van provocar una regeneració cultural, social i econòmica espectacular. Els segons fan seguidisme de les polítiques repressives de l’Estat espanyol i s’han convertit en grotesques vaques grasses que encara mamen de les mamelles de les subvencions i de les distincions reials que atorga l’Estat a pesar que Espanya és un país -atur, corrupció, pensions, dèficit, deute públic...- pràcticament en bancarrota. No val la pena comparar la vàlua dels noms de la Generació del 98, la qualitat de la seva obra i la seva gran tasca regeneradora amb la vàlua i la paupèrrima obra i la gran tasca conservadora de la intel·lectualitat espanyola del segle XXI.

Els resultats es poden comparar i projectar. Espanya es va refer del desastre de la pèrdua consecutiva de les colònies gràcies a aquesta intel·lectualitat combativa que va fer de guia i de contrapoder a canvi de perdre honors, subvencions i càrrecs. L’Espanya actual va cap al desastre i en tenen molta culpa aquests intel·lectuals i la nostra premsa -no és necessari citar Orwell- que, per por de perdre privilegis i subvencions, no només no fan de contrapunt i fel d’esperó sinó que aplaudeixen i encoratgen les polítiques repressives de l’Estat espanyol.

Un exemple de tot plegat es va poder veure dijous 25 de juliol amb l’espectacle lamentable del Congrés. Un arrogant candidat va ser incapaç de tancar un acord amb l’esquerra, amb la dreta o amb el centre! Ni tampoc, és clar, amb els independentistes.

I és que ho porten als gens. Els espanyols monàrquics, franquistes o postfranquistes no saben negociar. Són fills -o rebesnets- d’un gran imperi. I, els imperis -és interessant rellegir «Sàpiens. Una breu història de la humanitat» de Yuval Noah Harari- no negocien, no pacten, no dialoguen; els imperis imposen el seu poder i la seva cultura amb l’objectiu de derrotar, d’aniquilar, d’esborrar de la faç de la terra els enemics, els rivals. El gran i terrorífic problema autodestructiu d’Espanya és que pensa i actua com un imperi i és en realitat un pobre i decadent -els països del nord ens anomenen PIGS, «porcs»- país del sud de la rica Europa.

COTX. Onomatopeia del crit propi dels porcs. Sinònim de porc. Hi ha una dita que recorda la nostra decadent Espanya actual: «Al costat de casa maten porc»: es diu referint-se a algú que, essent molt pobre, es vanta o es presenta com a amic de gent molt poderosa.