Joan F. López Casasnovas08/08/19 0:00
TW

Joan Baez, se’ns ha acomiadat amb sengles concerts a Barcelona i a Madrid. La cantant nord-americana ha estat un referent en el món de la música popular durant sis dècades. Interpretava cançons d’altri (Woody Guthrie, Donovan, Simon & Garfunkel, Leonard Cohen, Kris Kristofferson, John Lennon, Violeta Parra i, sobretot, el seu gran amic Bob Dylan). Qui de la meua generació no recorda la veu cristal·lina de Baez expressant la utopia en «The house of de rising sun», la preciosa «Gracias a la vida» o comunicant drama i penúries d’«El preso número 9»? Activista compromesa, ha posat sempre el seu art al servei de causes justes com el pacifisme, el medi ambient, contra la fam al món i per la llibertat dels pobles. A Catalunya, el dia anterior havia anat a la presó per visitar Carme Forcadell, expresidenta del Parlament i presa política, i durant el concert va manifestar més d’una vegada el seu suport al moviment d’alliberament de les nacions oprimides, com la catalana, quan va cantar «Més lluny», de Lluís Llach i «Als teus ulls», de Peter Gabriel.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Trump i Putin trenquen pactes antinuclears i es llancen a una nova escalada armamentista; doncs continua tenint tot el sentit «Blowin’ in the wind». Moren milers de migrants ofegats a la Mediterrània, s’aixequen murs lacerants, creats pels qui fan ufana de cosmopolitisme i globalització, dividint les societats i arreu alçant fronteres de xenofòbia (la palla en l’ull dels sobiranistes i la biga dins el seu supremacisme); doncs, cantar «Deportee», 70 anys després que l’escrigués Guthrie, continua tenint tot el sentit del món. Per desgràcia.

La veu de Joan Baez callarà, però continua la revolta necessària. Sí que hi ha hagut molts desenganys per les revolucions que havien de fer millor la vida. En petita escala, n’hi ha prou a veure la trajectòria de partits que s’han reclamat històricament del socialisme i han traït llurs principis, avui pugnant pel «relat» i rodant en un bucle de tàctiques preconcebudes. Però a desgrat de tantes expectatives frustrades, no desapareix la necessitat moral de continuar creient en les lluites que es fan en nom de la humanitat, en defensa dels desvalguts. Gràcies a elles, i a les veus coherents de cantants, d’artistes, d’activistes hi continuarà havent lloc per a l’esperança. Citem de bell nou Albert Camus: «La missió principal d’un escriptor ha de ser la de parlar en nom dels qui, patint en silenci, no poden fer-ho».