Història real. A l’«Hypatia de Alejandria», una família del format estàndard 2+2 guaita el mar. M’hi fix perquè la mare és més atrevida amb la seva petita del que jo seria amb mi mateix i treu el seu capet més enllà de la vertical del vaixell. Quan la deixa a un seient, la petita, de dos o tres anys, sense immutar-se, agafa el telèfon mòbil de la mare i el llança al mar. Adéu per sempre. Venjança o mala llet?
Una vintena de barquetes per a tots els públics han naufragat aquest estiu al litoral insular. Un vídeo del rescat de víctimes (?) s’ha vist a tota Espanya gràcies a l’interès de teles nacionals, esgotades ja de repetir notícies redundants sobre el despropòsit de l’esquerra, connexions amb el pesadíssim Miguel Àngel Revilla, resums meteorològics amb testimonis insubstancials, animalaris de turisme etílic i altres episodis de costumisme estival. I deman, quants mòbils han anat a parar al fons del mar en aquestes escenes de frivolitats nàutiques remullades? No són casos aïllats. Passatgers de luxosos iots han vist com l’iPhone, i amb ell la postureta a Instagram, acaba entre gambes, plàstics i posidònia després de llenegar per la coberta. Pilar Rubio va divulgar el capbussament del seu mòbil com una tragèdia, que ho era tal vegada perquè açò l’obligava a xerrar més amb Sergio Ramos. Podran arqueòlegs del futur, gràcies a avançades tecnologies, treure profit de tanta informació submergida?
La justícia divina castiga així l’estupidesa humana de mantenir-nos aferrats al mòbil en l’exercici de qualsevol activitat, per humida i temerària que sigui. Bona feina de la providència. Però podria, amb el pas dels anys i l’escalfament global de la imbecil·litat vacacional, arribar a ser la proliferació de carcasses, megabytes i bateries de liti dormint eternament al llit marí un nou problema ambiental a afegir al dièsel, les bosses del súper i els entrecots? Si tenen alguna resposta a aquestes preguntes, me la poden enviar per WhatsApp. Segur que respondré tot d’una.
