Molta gent es va posar les mans al cap després de l’èxit aclaparant, majestuós, fastuós, fantàstic i brutal del tribut al grup de rock britànic Queen que va tenir lloc al camp de futbol des Migjorn Gran i que va comptar amb l’excel·lent banda de música de la localitat dirigida per Isaac Mascaró i amb l’actuació estel·lar del polifacètic, coratjós, talentós i divertit Nicolau Gomila en el paper del carismàtic Freddie Mercury.
Més de nou mil entrades venudes, un escenari monumental, un joc de llums espectacular, un equip de so propi de concerts de grans grups de rock, uns efectes especials de pel·lícula, uns teloners de luxe, un virtuós cor, un centenar de músics a l’escenari. Una flota d’autocars noliejats, consells i precs als migjorners per tal d’estar preparats per acollir la gentada, aparició massiva i entrevistes en els mitjans de comunicació autonòmics, insulars i locals; un rec-rec felí a la panxa entre els assistents com no s’havia sentit mai.
I, per acabar-ho d’arrodonir, l’èpica intensificant el show, l’espectacle. L’amant dels esports de risc, l’imprescindible Nicolau Gomila, patint un accident quan assajava i es llançava triomfal per una tirolina. Lesions a les costelles, incertesa, recuperació miraculosa i triomf esclatant: és important recordar que cada entrada valia 18 euros.
I, com he dit, molta gent posant-se les mans al cap, arrabassant-se els cabells de soca-rel. D’enveja? D’estupefacció? D’incomprensió? És un tribut! Només és un tribut! Grans músics, grans intèrprets però, al cap i a la fi, imitadors; anaven dient amb la barbeta alçada. On anirem a parar? Es demanaven els puristes. És la fi de la cultura, de la creativitat, de l’originalitat. Quan l’originalitat hagi desaparegut, a qui imitaran els imitadors?
Foteses. Fum de formatjades engolit pel potent espectacle del petit Wembley. Com em passa moltes vegades no em puc comptar ni entre els apocalíptics ni entre els entregats. He de confessar açò sí que, entre el concert al camp de futbol Los Nogales -terreny de joc i instal·lacions esportives de grans i personals records- celebrat el dia primer d’agost i el concert que va tenir lloc la nit anterior al castell de Fornells -no anirem cada dia de concerts amb la calor que fa- em vaig decantar pel debut com a cantant de la polifacètica artista Enka Alonso formant un duet molt integrat -aquests sí, Umberto Eco- i compenetrat amb Marc Alongina, que ha estat batejat amb el nom encertat de La nena Samsó.
Per tant, al sud el fastuós concert en homenatge a Queen. Al nord, dins el cicle Arts al Nord organitzat per es Far Cultural, el debut de la gran Enka Alonso amb cançons pròpies i, per tant, inèdites, valentes, sorprenents. Menorca és infinita també en aquest sentit. Antecedents. Havia llegit les lletres d’Enka abans de ser musicades i havia escoltat durant anys el grup Queen i havia visionat amb entusiasme la pel·lícula -em va agradar a pesar dels errors puntuals detectats pels crítics- «Bohemian Rhapsody» interpretada per Rami Malek en el paper de Freddie Mercury.
Conclusions. No es tracta de l’antic dilema entre l’ou i la gallina. L’originalitat sempre anirà un pas endavant però no ens hem de sorprendre de la força que tenen i continuaran tenint els homenatges, els tributs o les imitacions de gran format.
A Ses Salines, Mallorca, per exemple, se celebra des de fa més de deu anys sa Festa des Cavall. Prenen com a referència les festes de Sant Joan i els cavalls boten a la manera menorquina, sona es jaleo, fan es caragol, els genets van vestits més o menys com els caixers i la gent de peu fa festa esvalotant els animals. No hi he estat mai però diuen que té un gran èxit de públic i, la prova, és la continuïtat en el temps. No és Sant Joan i mai no serà Sant Joan però la imitació, el simulacre s’està obrint camí en tots els àmbits i a nivell global i ja s’ha convertit en un fenomen que anirà creixent.
No estic en absolut contra els tributs. Em va meravellar el de Pink Floyd que, amb un format similar al migjorner, es va celebrar a Ciutadella. Tampoc no vull semblar apocalíptic i només contaré una anècdota. El baixista de Queen va estiuejar a Cala Galdana durant molts d’anys. Anava cada nit al pub Blanc i Negre que regentava per aquelles dates el meu amic Pere Coll, ara a Sa Lluna. Encara que molts ho sabíem ningú no va fer cap escarafall. M’he imaginat aquests dies que aquest fervor concentrat a Menorca hagués desprès una energia tan potent que hagués fet ressuscitar Freddie Mercury. Me l’he imaginat desorientat a Los Nogales veient bocabadat l’espectacle i dient als assistents que tenia al costat que eren imitadors. Estic segur que els entregats devots de Queen haguessin esputat al líder de la banda de rock britànic: «Hala, envejós!».
La nena Samsó encara té els cabells curts. Els cabells dels morts deixen de créixer. Quan els cabells de la nena Samsó creixin l’èxit global està assegurat. Felicitats, fantàstic equip que ha fet possible l’immillorable tribut a Queen. Felicitats, Enka Alonso per les teves originals cançons. «Canvi de compàs». Una premonició.
REINA. Dona que exerceix el poder reial o que és l’esposa del rei. Famós grup de rock britànic ja desaparegut.
