De què anam?

S’estimen més que es podreixi

|

Valorar:

Mala cosa permetre que els conflictes es degradin fins a podrir-se. Ho sap molt bé tothom que hagi patit tant si és una topada familiar, com un litigi entre socis o una disputa laboral. Però, en canvi, sembla que la majoria de polítics que pretenen dirigir aquest país encara no ho saben i que van de marcians que en comptes d’encarar la realitat, se n’inventen una de pròpia.

És sabut que per resoldre un conflicte, primer s’ha de reconèixer que existeix i a continuació posar damunt la taula totes les solucions possibles, que unes mos seran més agradoses i unes altres no tant. Però l’objectiu mai no pot ser que hi hagi un guanyador, sinó que se resolgui el problema.

I la realitat és que ja fa estona que ploven damunt d’Espanya conflictes polítics greus que, d’entrada, ni s’ha volgut reconèixer que existeixen. I el resultat és aquesta degradació progressiva de la qualitat democràtica que ja sembla que ho envaeix tot. I que és evident que acabarà tenint conseqüències.

El silenci davant de fets d’indiscutible transcendència no fa més que obrir les portes als rumors, escampar els dubtes i posar en qüestió la credibilitat del sistema i dels seus representants. I repercutir també en l’economia, perquè els governs que amaguen la realitat perden fiabilitat.

L’Espanya aquella que rebia l’elogi internacional per haver passat de la dictadura a la democràcia amb un cert ordre -tot i que a la transició hi va haver més de set-cents morts-, està avui en unes condicions que fins i tot les certeses d’antany han esdevingut dubtes. I és que els silencis d’avui ja arriben a contaminar el passat.

Un col·laborador d’aquests diari feia, fa pocs dies, una defensa a ultrança del paper de la monarquia quan el cop d’estat del tinent coronell de la Guàrdia Civil Antonio Tejero i diversos militars. Una defensa que es pot entendre, però que avui queda difuminada per tantes informacions posteriors.

Perquè per més que es vulgui tapar, les abullons de l’Estat s’han posat tan en evidència que és difícil que un ciutadà informat no comenci a dubtar de tot. I no ajuda a entendre-ho d’una altra manera veure els centenars de militars, en aquell temps en actiu, que han signat el manifest de defensa de la figura de Franco. Un personatge, per cert, que continua reposant al seu Valle de los Caídos.

Tampoc no dona tranquil·litat comprovar que els dos partits majoritaris -amb ells tot sols n’hi hauria prou- no estan disposats a permetre una investigació dels suposats negocis dels titulars de la monarquia. Que potser són molt dignes, però arriben prou dubtes com per inspeccionar-los.

Genera també inseguretat conèixer les vies d’ascens i comprovar les relacions de parentiu que perduren en una bona part de la cúpula judicial espanyola. I més ara que, amb el conflicte de Catalunya, els polítics han renunciat a fer política i l’han deixat a les seves mans.

Els càrrecs electes ja no són qui cerca solucions, ni marca el temps ni pren decisions. Ni apliquen les lleis ni la Constitució, que hi ha prou experts que ho afirmen com per entendre que han estat forçades sense contemplacions fins arribar al punt en què mos trobam.

Els mateixos governants que en el passat negociaven -i avui sabem que ho van intentar tots- amb aquells terroristes d’ETA que mataven persones, no han tingut cap voluntat de negociar amb els polítics catalans que convocaven a les urnes. I encara més, avui estan en plena campanya per fer-nos creure que en comptes de pacifistes, eren violents.

Els mateixos organismes que en el passat recriminaven les accions de Franco, ja sigui la ONU o Amnistia Internacional, ara denuncien l’empresonament dels líders catalans. I les autoritats espanyoles, com en el passat, s’hi encaren. I sense rebel·lió interior, perquè la veu dels demòcrates del país avui sembla molt més esmorteïda que en aquell temps.

Mentrestant, s’ha commemorat el segon aniversari dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils amb el conseller de la Generalitat que els va encarar a la presó i el cap de policia que els va resoldre pendent d’un judici en què li demanen vint anys de presó.

Però en canvi continuam sense tenir l’aclarícia de quines eren les relacions amb la policia espanyola de l’imam que els va organitzar. Fa la impressió que s’estimen més que s’escampin les suposicions que no ordenar una investigació que ho aclareixi davant la ciutadania.

Deu ser la política del moment, deixar que tot es podreixi.