Acabo de tornar de Bilbao, ciutat que viu la «Semana Grande». Durant nou dies, la festa s’apodera dels carrers i milers de persones es troben per gaudir del bon ambient i de les múltiples activitats culturals incloses en l’Aste Nagusia. Museus i gastronomia posen la cirereta.
La festa que va néixer dels col·lectius ciutadans m’ha recordat la creixent taxa de consum d’analgèsics i antidepressius en la societat i he imaginat el sentiment que ens produiria anar al metge i que la recepta ens digués: visita un museu, participa d’un grup de cantaires, de balls folklòrics, d’orquestres, de gloses, posat el vestit de l’art, de la cultura o de l’esport. I segurament em direu, com podem estar segurs que tot açò ens faran estar més sans?
La idea de la cultura com a teràpia no és nova. S’estudia a les principals universitats del món. A Catalunya, el Museu Nacional de l’Art i l’Hospital Vall d’Hebron han iniciat un estudi pioner per veure com pot pal·liar els efectes de l’estrès posttraumàtic. Per avaluar-ho, han agafat dos grups de persones similars i els han aplicat un tractament distint. Un, amb fàrmacs, i l’altre amb visites al museu. Ja em puc imaginar els resultats, perquè segurament faran visible una millora dels pacients i l’activitat passarà a ser un element imprescindible d’una vida sana.
Seria genial que els doblers de tots fessin camí cap a un programa públic de salut cultural, en lloc de fer créixer la despesa de medicaments.
