Paràfrasi (443)

| |

Valorar:

Paràfrasi incorrecta i irònica de la carta al director titulada «El catalán, cáncer del nacionalismo en Balears» enviada per la Plataforma Mos Movem, En Marcha, Let’s Go (no, el nom no és un acudit) al diari MENORCA i publicada a la secció Cartas de los lectores el passat 15 d’agost.

EL CASTELLÀ, CORC DEL NACIONALISME A BALEARS.

Existeix un sentiment entusiasta de pertinença a un indret, a la seva història i a la seva realitat. És un sentiment natural i racional. En el pol oposat es troba el sentiment nacionalista, aquest que duu aparellada la idea de superioritat precisament per pertànyer a aquest indret concret. Els nacionalismes són ideologies tòxiques que desafien la societat i menen a la seva fractura. La Història ha demostrat que l’objectiu del nacionalisme és la divisió i, a pesar d’açò, aconsegueix encantar a una part de la societat guiada per capitosts egoistes, corruptes i mentiders. A Balears, el nacionalisme es propaga com un corc a mercè del castellà imposat en tots els àmbits oficials. Fa 41 anys, tripijocs partidistes van establir el castellà com a «llengua espanyola oficial de l’Estat», sense respectar la varietat catalana del balear. Ara, el castellà s’imposa de forma exclusiva, amb l’excusa que està en vies d’extinció: diuen que s’està perdent com a llengua materna i que les persones majors parlen menys castellà que quan eren joves. Mentides de polítics pels quals tot val amb tal de mantenir-se en les seves poltrones. Amb l’ús fanàtic de la llengua, els nacionalistes empenyen a «viure de ple en castellà» mentre reprimeixen el bilingüisme, -tan característic de la nostra terra-, negant que el català també és llengua de Balears. Per al nacionalisme, el castellà ens distingeix i ens fa «millors» mentre que el català ens converteix en vassalls de Catalunya. Un menyspreu que passa per alt que Balears és consubstancial de Catalunya. Un menyspreu cuinat en pro del l’il·lusori Imperi Espanyol del qual serien els senyors -i les senyores- feudals basant-se en una altra fal·làcia: perquè una llengua sobrevisqui ha d’aconseguir un Imperi propi. El nacionalisme és classisme, fonamentalisme, xenofòbia, enaltiment de la mentalitat de «poble» -quelcom semblant a creure’s un poble elegit- que s’alimenta adaptant la Història a la seva conveniència, que desprestigia «els altres» (els catalans de la península, anomenats despectivament ‘polacos’), que utilitza la llengua per tancar portes i per aquells que no l’acatin no puguin seguir vivint entre nosaltres. El nacionalisme està disposat a tot per a mantenir la puresa de la raça castellana i de la llengua espanyola. En fi, el nacionalisme és el gran enemic de la democràcia i de la llibertat, perquè instaura la desigualtat dels ciutadans. Un autèntic despropòsit haver de parlar d’açò en ple segle XXI! Els nacionalismes tenen caràcter excloent i per tant destructor. No fa falta ser nacionalista per tenir la satisfacció de ser balear (amb o sense vuit llinatges castellans), viure a les Illes, emprar la seva llengua, apreciar els seus costums i la seva història. Al cap i a la fi, també és una satisfacció sentir com a propi i sentir-se part del ric i divers patrimoni dels Països Catalans. Només l’Estatut d’Autonomia (no la Constitució Espanyola) garanteix la protecció de la nostra llengua i dels drets de tots els balears. Fins i tot aquesta constitució espanyola, hereva del franquisme i que només van poder votar els més vells de la nostra societat, estableix en el seu article tercer que «les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Mentre una majoria de ciutadans balears estem encantats de pertànyer a les Illes per naixement o adopció -com demostren caparrudament els resultats de les eleccions- i de ser iguals a la resta d’espanyols, el senyor Pablo Casado, el senyor Albert Rivera i el senyor Santiago Abascal reforcen les seves agendes nacionalistes passant dels problemes que són importants de veritat en aquesta Comunitat».

Encara que l’escrit parli tot sol i el meu parafraseig innocent només hagi servit de mirall no em puc estar d’afegir un parell de detalls.

El primer: cap llengua, cap, com acusa el titular de la carta, no és un càncer; totes les llengües, totes, són un tresor, una riquesa que cal salvaguardar, estimar i respectar.

El segon: comparar una llengua -sigui quina sigui- amb una malaltia tan devastadora com és el càncer és una cruel i intolerable falta de respecte als malalts, als familiars que han -hem- tingut la desgràcia de patir-la en el seu -en el nostre- entorn i a les milions de persones que ens han deixat per culpa d’aquesta malaltia que encara avui, en ple segle XXI, no té cura (i, aquest, sí que és un dels «problemes importants de veritat en aquesta Comunitat»).

Acusar una llengua de tot just 10 milions de parlants d’intentar exterminar-ne una altra de més de 500 milions de parlants és un escarni i diu molt de la coherència interna d’aquest desafortunat escrit, publicat la setmana passada al diari Menorca, i de la ideologia i objectius de la plataforma.

PARÀFRASI. Figura lingüística en la qual es dona una versió més o menys lliure d’un text. La utilització de paràfrasis voluntàriament incorrectes o iròniques és un procediment literari i periodístic cada vegada més habitual.