De què anam?

Cap a on anam?

|

Valorar:

Si el dia 24 de setembre no s’ha format govern, Espanya està abocada a unes noves eleccions. I aquell entusiasme d’ensoldemà d’haver descavalcat l’equip més corrupte de tots aquests anys de democràcia, s’haurà de posar una altra vegada a prova.

Però així i tot, el principal responsable d’aquesta situació se n’ha anat de vacances com si res. I ha deixat penjats els qui se suposa que haurien de ser els seus socis preferents sense posar cap programa de govern damunt la taula. Però mentrestant han anat succeint coses que grinyolen.

La crisi d’«Open Arms» i el centenar de nàufrags que transportava s’ha gestionat sense la més mínima sensibilitat humanitària. I a la ministra Calvo no li ha esclatat la boca quan deia, sense cap rubor, que per salvar vides humanes primer s’ha de demanar permís.

Ni l’acció de darrera hora d’enviar l’armada pot tapar tan poca humanitat. Ni encara que el vaixell triat per a aquesta gesta dugui de nom «Audaz». Tan audaç que, com que era massa gros per atracar en el port de destí, no va poder complir el seu objectiu...

Mentrestant, una altra ministra del govern interí participava en els actes de celebració del 75è aniversari de l’alliberament de París. I el públic la va fer callar. I no és estrany, perquè a casa potser les mentides surten gratis, però a fora no.

I és que el govern espanyol ara vol fer creure que Espanya va intervenir en la derrota del nazisme a la capital de França, obviant que era Franco, l’amic de Hitler, qui comandava en aquell temps. Clar que hi va haver molts espanyols que van lluitar i van deixar la vida en aquella acció bèl·lica. Però eren els espanyols apàtrides que van poder fugir del feixisme que governava Espanya.

És possible que la ministra preparàs el seu discurs amb l’ajuda d’Irene Lozano, la responsable d’«España Global» (abans «Marca España»), l’organisme creat pel ministre Borrell que, segons diu d’ell mateix, té com a objectiu «mejorar la percepción de nuestro país en el exterior y entre los propios españoles».

Es veu que els més d’un milió d’euros que Irene Lozano té assignats per una feina tan patriòtica donen fins i tot per corregir la història. I per saltar-se el protocol insultant a un càrrec de rang superior al seu, com ha fet en respondre al president de la Generalitat de Catalunya. Què havia dit l’homo? Una cosa òbvia: que en realitat la contribució d’Espanya va ser ajudar a Hitler amb els milers de soldats de l’anomenada «División Azul».

Clar que és el mateix govern interí que també ha felicitat els països bàltics per la cadena humana amb què van reclamar la independència. Però no ho explica així, sinó que s’inventa que la van fer per unir-se a Europa. Serà per desconeixement històric o per evitar el record que a Catalunya també se’n va fer una i encara amb més participació?

I és que el passat és el que és. Precisament en aquests dies el Consell de Drets Humans de la ONU inicia els treballs per dictaminar si Espanya està obligada, o no, a investigar els crims i les tortures de l’època franquista.

En aquests quaranta dos anys de democràcia els tribunals no ho han fet, protegits pel coberxo d’una llei d’amnistia que ve de la transició. Però açò no significa que les víctimes no hagin existit i que algunes que van patir tortura encara siguin vives i amb capacitat de reclamar justícia. De la mateixa manera que encara corren en llibertat alguns dels seus torturadors.

Però en el cas que a la ONU es dictamini que els tribunals espanyols estan obligats a investigar, tampoc no hi ha cap garantia que ho arribin a fer. Ja hi ha el precedent dels dictàmens sobre els líders polítics i socials catalans, que a pesar de la intervenció de la ONU continuen en presó.

Clar que tornant al principi i ja que, de forma inevitable, el presos i exiliats catalans són i seran el centre de la política espanyola, s’està escampant una teoria. Que el govern interí de Pedro Sánchez està fent temps, a l’espera del veredicte del judici. I que la seva resposta a la indignació que provocarà a Catalunya seran unes noves eleccions...

Unes eleccions en què els partits que van aprovar la suspensió de la Generalitat (l’article 155 famós) anarien més d’acord que mai. Seria com tornar a dir que ni esquerra ni dreta, Espanya. És una teoria que corre, però quina por només de sentir-la. Perquè seria com tornar als arguments d’ara fa precisament vuitanta anys!