El rap poema, que el cor em crema, és prou dolent, vull dir que dol i vol espavilar la gent de consciència prima; rasca i xerrima, i hi són absents, amb mala rima, les comparances fulgents i de bon gust. Si a algú disgust, no em sabrà greu; açò és lo seu: no hi ha metàfores, tampoc anàfores, mots i rebrots ben cultivats. Tot hi és precari. Els desplaçats –diu el diari- ja són al món més de 71 milions i cada dia migrant fan via, penjant d’un fil la vida llur, 37 mil persones, segons Acnur, damunt les ones, negres o blanques, o saltant tanques i passant rius.
- I ara què dius? Qui les empeny? -Una indecència: la violència dels sense-seny, que en són eixam; també la fam, l’odi i la guerra, infart climàtic d’un món erràtic que tot ho esguerra i destrueix. Qui ho maleeixi i foti el camp, trobarà en Trump i els seus sequaços creuats de braços, mentre la caça de l’immigrant va aixecant arreu fronteres, murs i barreres, controls, duanes policials, centres fatals d’internament. La pobra gent té aquesta sort: o ha de fugir de mort segura, o ha d’assumir prendre el camí d’una aventura de meta incerta. Ves, idò, alerta, planeta blau, que no tens pau dins la caverna amb la caterva que te governa.
La immigració esdevé un drama que clama al cel. L’explotació del capital és a l’arrel de tot el mal. La santa constitució, carta cabal, paper banyat. L’ONU és un gat cantant una melopea i si és la Unió Europea, vet aquí un fútil violí inútil que desafina i ajup l’esquena a qui domina i mana i mena seguint dictat de la raó d’Estat, la que doblega la voluntat dels pobles valents i nobles.
- Hi ha remei? -No hi val la llei si no hi ha ajust. No tot el legal és just. La llei, ganivet fred, és coltell d’acer que només al pobre fer i no fer a qui el maneja. Que el corb negre no es blanqueja per més que hi poseu lleixiu; ni és or tot el que lluïu, com va dir un cego. -Enterrem es nostre ego trencant miralls; els nostres falls són d’egoisme. Malalt d’individualisme, quan ve la postra, troba el seu mateix rostre en aquells fugitius, que malviuen dins xibius.
Sigui ca nostra llar de tothom. Diguem-ho en nom i títol d’humanitat; no és caritat, sí drets humans i dignitat col·lectiva... (Continuarà?).
