Xerrar boig

Antoni Canu

|

Valorar:

En temps, com aquests, de proses tan rostides com indigestes, parlar de poesia i poetes pot ser una perillosa temeritat. De tota manera, encara que petit i de poca força, avui em sento prou valent per fer-ho, si els meus presumptes lectors m’ho permeten.

Moltes, moltes vegades, he escoltat dir a grans lectors: ja veus, a mi la poesia no em diu res...! Ho diuen, sí, amb cert pudor originat segurament per un sentiment de culpa. Ningú no s’hauria d’avergonyir per això. Ni a tothom agrada el meló o un plat de fava i fideu; dir, però, que no t’agraden les barquetes d’albergínies plenes, sense haver-les tastat mai, ja no seria entenedor. La pregunta, idò, sorgeix fàcilment: has provat la poesia...?

Tampoc jo en som una excepció. A l’escola, no havia practicat massa la lectura de poesia: just el que tocava per aprovar el curs. Més tard, quasi tot solet —la llavor estava, però, sembrada...— vaig descobrir poetes que m’han acompanyat de manera essencial. Per no fer llarg: Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Ángel Gonzalez, Miguel Hernández, Damià Pons, Pepe Corredor, Toni Vidal Ferrando, Salvat-Papasseit, Josep Maria Llompart... i molts altres, m’han brindat sempre excel·lent companyia.

Dit açò, us parlaré avui d’un poeta ben especial: Antoni Canu. Record com si fos ara mateix un esplèndid matí de primavera del ja llunyà any 2004 en què, gràcies a la generositat d’aquells inoblidables —i sempre enyorats— amics que foren en Francesc Calvet i en Miquel Vanrell, vaig conèixer Toni Canu. Havia vingut a Menorca, als «Encontres poètics» des Castell que en Francesc i en Miquel, incansables i apassionats, organitzaven amb la complicitat de l’alcaldessa del poble, Irene Coll.

En Toni Canu acaba de veure publicat un nou llibre: «Ànimes precioses» i per aquest motiu encapçala avui aquesta petita crònica, petita però farcida d’admiració. Nascut a Ozieri, al nord de l’illa de Sardenya, anà a viure a la ciutat d’Alguer on descobrí l’alguerès, l’antic català que es parlava a la ciutat des del segle XIV i l’adoptà com a llengua pròpia. Canu és un home menut, d’enorme simpatia, amè conversador, rialler, intel·ligent i, sobretot, humil i discret, com ho són tots els homes savis. Enguany ha celebrat els seus noranta anys,

La poesia d’Antoni Canu és transparent, diàfana com l’aigua de pluja o com la que banya —o banyava...— les nostres costes germanes. El seu és un constant exercici d’amor a la terra, al camp, al pas de les estacions. Les espigues, el blat, el cel, el sol o la lluna, arades o solcs, són presents en uns poemes senzills i planers, que deixen sempre a l’esperit com l’amable olor a terra banyada després de l’estiu.

Els poemes d’en Toni Canu són, enfora de la més mínima sofisticació, de lectura amable, fàcil. Arriben a l’ànima sense cap esforç, són com una alenada d’aire pur i tan plens de vida que contagien la seva generosa energia:

No vull los meus versos / tancats dins d’un calaix. / Vull que vagin / pels carrers, / pels patis, / entre la roba / estesa al sol, / a desfer el gel / al cor de la gent.

Penso que el millor i més fervent homenatge a retre avui a Antoni Canu, és deixar que l’espai que queda l’ompli la seva paraula. Com en aquest poema «Davalla el sol»:

Davalla el sol / llepant / los racons quiets / de la tarda / amb els perfums / del sopar pels carrers / pitjats de peus / que s’apressen / cap a la casa / en una primaverenca / atmosfera de pau / una llugera brisa /escampa la salabrosa / veu de la mar / travessada d’una gavina / amb el seu crit blanc.

Afirma ell mateix: jo pagès somiador de versos.

Que per a molts anys ho sigui.