Cafè, croissant i...

Dependre de forma fiable

| |

Valorar:

Les dificultats que troben els joves, i no tant, per partir de casa dels pares amb una feina suficient per disposar de la seva i el creixent vigor vital de la població (malgrat que l’actual gent gran ha crescut sense running, pilates ni el puritanisme dietètic actual de la quinoa) han generat un augment important del volum de persones que són dependents de forma involuntària.

Perquè la dependència pot ser voluntària o involuntària. Hi ha persones que no volen mai deixar de ser dependents, que sempre cerquen algú en qui recolzar-se, perquè són així, no troben en la independència un motiu d’orgull, perquè així els va millor a la vida, per vessa.

La dependència involuntària sol ser biològica o econòmica. Pel que fa als diners, res nou els puc dir. Els elements biològics són naturals, com la infantesa, o sobrevinguts, com la malaltia severa, la discapacitat impeditiva o els propis d’una edat avançada. L’atenció a la dependència en aquests darrers casos pot consumir una bona part dels recursos econòmics, humans i emotius de l’entorn més proper. Un alzheimer, per exemple, li suposa un desgast descomunal i el suport de l’administració pública és un bàlsam vital. Tenir plaça a un geriàtric, assessorament o diners per a un cuidador són oxigen pur per als esgotats, desorientats i tristos fills i parelles de dependents per causes biològiques severes. En aquests moments s’està donant una resposta a la dependència, tal vegada millorable en terminis i prestacions, però una resposta. I és molt. Molt.

La independència és una pretensió vital. Al que aspira molta bona gent és a envellir i a fer-ho mínimament bé, en condicions, sense convertir-se en una càrrega per a ningú. Però com que aconseguir-ho no depèn només de noltros, anirem fent anys molt més tranquils si sabem que hi ha una atenció a la no independència fiable, consolidada, eficaç, que no depèn de conjuntures polítiques. Perquè les econòmiques i biològiques, fiables, precisament, no ho són gens ni un fil.